Crítica
ALBERT FORNS

Chinaski a Sant Andreu

'Dies de ratafia' de Sergi Pons Codina. Edicions de 1984 288 pàg. / 18 €

Sergi Pons Codina publica la seva segona novel·la, Dies de ratafia. / MARC ROVIRA Zoom

La de la segona novel·la és una qüestió punxeguda. Si s’assembla massa a la primera, la crítica s’acarnissarà amb l’autor dient-li que no ha evolucionat, o l’encasellarà, entre altres clixés literaris. En canvi, si la nova és ben diferent del debut poden passar diverses coses: hi haurà crítics que ho celebraran -aquí la fórmula sempre passa per un “gran salt endavant” de sonoritats maoistes-, però també hi haurà qui dirà que, amb el canvi, aquell autor ha perdut l’essència, allò que el feia únic i inimitable.

Els fans de Sergi Pons Codina (Parets del Vallès, 1979) no han de patir: la seva literatura continua única i inimitable. Després de Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014), aquell divertidíssim viatge al Sant Andreu hooligan en companyia d’una pila de cràpules inoblidables, ara Dies de ratafiaeixampla el catàleg dels perdedors del barri. Aquí el protagonista és Xavier Morell, un gandul professional que viu d’elaborar l’única ratafia feta a Barcelona, amb nous i herbes recollides als diversos parcs i jardins de la ciutat. Però un autoconsum excessiu de “l’essència de Barcelona en forma de licor d’herbes” l’ha deixat en la misèria, i, sense ni una mica de vergonya, el protagonista decideix falsejar-se el currículum i fitxar per El Popular, un gran diari en hores baixes, i allà es farà un nom escrivint reportatges falsos (sí, la versemblança no és un dels forts de Pons Codina, però tant és, la literatura ho admet tot, tota ficció és postveritat).

Tot i les bromes fàcils i l’humor groller que impregnen tota la trama (més descafeïnada que la de Mars del Carib, potser perquè els protagonistes no es droguen tant), Dies de ratafia també planteja debats interessants: el retrat de la crisi del periodisme i de les misèries d’una redacció en vaga indefinida fa riure per no plorar, i també són molt actuals les reflexions sobre l’ocupació de pisos buits: el protagonista viu d’il·legal en un bloc fantasma, d’aquells que la crisi va enganxar sense col·locar, però, per molt que intenti explicar-se, a la seva mare octogenària això d’ocupar li sembla delictiu i innoble.

Això sí, a estones sembla que la novel·la estigui escrita amb la mateixa impassibilitat i menfotisme que gasta el protagonista. L’autor té l’habilitat d’esbossar personatges interessantíssims, com els companys de redacció del diari, però després sembla que li faci mandra desplegar-los, introduir-los de veritat al relat i dibuixar els seus conflictes. Sigui com sigui, Pons Codina ha arribat per quedar-se (el meu clixé preferit!), i es confirma que els seus antiherois podrien donar lloc a tota una saga, la de les novel·les d’un Hank Chinaski - alter ego de Bukowski a les seves novel·les- que viu a Sant Andreu.