Crítica
MARINA ESPASA

Acabar al punt just

'Tres llums' de Claire Keegan. Minúscula. Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez. 112 pàg. / 10 €

Acabar al punt just Zoom

La col·lecció Micra, de l’editorial Minúscula, llibres petitíssims i molt bonics, consta de textos breus d’autors singulars -Maxim Biller, José Luis de Juan, Aleksandra Lun, Gonzalo Maier- als quals ara s’afegeix la irlandesa Claire Keegan (Wicklow, 1968), amb Tres llums, la millor traducció possible del Foster original, un conte que havia tingut una primera vida el 2010 publicat a la revista New Yorker, i que més tard Keegan va ampliar fins a fer-lo arribar a les 90 pàgines de què consta aquesta història delicada i subtil ambientada a la Irlanda rural de fa uns quants anys, quan la gana feia estralls entre les famílies amb sis, set o vuit fills. Un d’aquests fills, una noia, és la protagonista absoluta i narradora del relat: assisteix, bocabadada, a l’exili que li imposen els pares un estiu, quan l’envien a casa d’un matrimoni de grangers mentre ells esperen l’arribada del setè o vuitè fill. Intuïm que a casa no rebia gaires atencions, i això contrasta amb la rebuda que li dispensen els pares adoptius, que és el que vol dir “ foster ”: la dona li ensenya a fer melmelades, a plegar llençols i a guardar secrets, i l’home, a munyir vaques i a veure la realitat des del punt de vista dels adults. Aprèn també una cosa molt important, una cosa que li permetrà elevar-se per sobre de la família en què ha nascut: aprèn a llegir, i els pares adoptius li regalen llibres que es podrà endur a casa quan acabi l’estiu. L’episodi a què fan referència les “tres llums” del títol català és notable: una passejada nocturna fins a la platja per mirar de trobar els cavalls que, a vegades, surten a mar obert. Com tots els bons relats, té dos o tres moments que fan de clau de volta del més profund que vol transmetre l’autora sense remarcar-ho massa: la necessitat de confiar en la bondat dels altres, el llenguatge fet de silencis dels adults o la possibilitat que passin coses extraordinàries.

Però si en alguna cosa excel·leix aquest conte és en la manera d’acabar. Són dues o tres pàgines finals d’una tendresa i d’una vivacitat extraordinàries i la culminació perfecta de tot el que s’havia anat construint a poc a poc: el lirisme explota, però no d’una manera òbvia. Tot es resol amb una acció, la de la nena corrent com si fos l’última cosa que fes a la vida, i amb una reacció: la dels adults. Tot el que ha passat de manera soterrada al llarg de l’estiu es podria entendre si poguéssim veure des de dalt els cinc personatges: els pares reals, els adoptius i la nena que corre d’uns cap als altres. Aconseguir explicar un dels moments més importants de la vida d’una nena amb una acció senzilla i exacta, i amb una paraula final que ho resumeix tot, està a l’abast de pocs escriptors: Claire Keegan n’és una.