BarcelonaQuan, l’any 2007, va començar a escriure La mort del pare, el noruec Karl Ove Knausgård havia perdut “la fe en la ficció” i va començar a furgar en l’arrel del seu malestar constant a través d’un llibre que expliqués què havia pogut portar el seu pare fins a l’alcoholisme, i com havia començat a enverinar-se quan ell tenia 16 anys i també començava a beure. L’exploració autobiogràfica de La mort del pare, el primer volum de La meva lluita, és tan dura i inclement com honesta. Aquest és un dels punts que va convèncer Jorge Herralde, editor d’Anagrama, que va contractar els sis volums quan el fenomen tot just començava a esclatar internacionalment. Dos anys i mig després de la publicació en castellà d’aquell primer volum, l’hexalogia està sent traduïda a 22 llengües. La primera entrega l’acaba de publicar en català L’Altra. “Knausgård parla de coses que tot sovint hem pensat i que no ens hem atrevit a admetre, com per exemple la relació amb la paternitat i tot el que això comporta -diu l’editora, Eugènia Broggi-. Pot emocionar-se amb un quadre de Rembrandt, però aquestes emocions no se li desperten mai amb els quatre fills que té. Tira endavant amb ells com sigui però els nens no són centrals en la seva vida”.

Un altre tema que Broggi remarca és la llibertat expressiva de l’autor: “És un concepte molt important a l’hora d’escriure. Tant si fas novel·la com autobiografia, l’honestedat del que expliques és molt important. Knausgård va fins al fons. Si tens por o et cohibeix què diran la gent, la família o la dona et tallaran les ales i no et capbussaràs tant en les tenebres com ell fa”.

Convertir la vida en novel·la

El cas de Knausgård és simptomàtic de com una part important de les autobiografies recents utilitzen eines narratives més pròximes a la novel·la que al memorialisme. Ja passava a Tot està il·luminat, de Jonathan Safran Foer (2002), però també a Una novel·la russa, d’Emmanuel Carrère (2007), a partir de la qual la pròpia experiència biogràfica de l’autor s’ha inserit en tots els seus llibres. I s’ha donat també, en català, sobretot des de Quan érem feliços, que Rafel Nadal va publicar el 2012 a Destino. “El llibre de Nadal té dos encerts que el diferencien d’altres llibres de memòries més clàssics: el reclam col·lectiu del títol i el valor literari que el premi Josep Pla confirma -explica l’editor de Proa, Josep Lluch-. No tardarien gens a aparèixer altres llibres similars, com La marinada sempre arriba,de Lluís Foix, El tramvia groc, de Joan F. Mira, i El nét del pirata, de Manuel Cuyàs. Significativament, Les guerres del pare, de Pere Rovira, que camuflava el motor autobiogràfic sota una aparença de novel·la de ficció, no va tenir la mateixa sort de cara al públic”.

Per a Lluch, Vicenç Villatoro “fa un pas més enllà en el memoralisme literari” a Un home que se’n va (Proa, 2014). Per què? “Intenta explicar l’emigració del seu avi andalús en una obra que no amaga el caràcter autobiogràfic però que utilitza a fons les armes de la novel·la -argumenta-. Amb llibres com el de Villatoro o el de Pere Rovira, el gènere de la novel·lística demostra la seva capacitat per fer créixer qualsevol obra narrativa. La literatura es revela un cop més com una eina per assumir el passat, però també la realitat”. L’editor recorda també un cas “singular”, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), d’Albert Forns, “un híbrid feliç d’autoficció narrativa, assaig i periodisme” publicat el 2013 a Empúries.

L’editorial de L’Avenç també ha fet una feina notable i exigent a l’hora d’expandir les fronteres del gènere memorialístic. A partir de Pinyols d’aubercoc, d’Emili Manzano, publicada el 2007, han donat a conèixer llibres de memòries de Joan-Daniel Bezsonoff, Jordi Puntí i la primera novel·la de Joan Todó, L’horitzó primer (2013), en què explica una experiència vital molt pròxima a la seva.

D’on venim i cap on anem

En la línia de les memòries líriques de Joe Brainard, Me’n recordo -també publicades a L’Avenç el 2010-, cal situar l’últim llibre de Josep Maria Espinàs, A ritme del temps (La Campana, 2015), en què reconstrueix petits fragments de la seva vida en poemes. Les memòries, però, poden arribar en una forma més pròxima a l’assaig, com passa en l’interessant Sin ti no hay nosotros, de Suki Kim (Blackie Books, 2015), en què l’escriptora nord-americana explica els mesos que va passar ensenyant anglès en una escola per a les elits de Corea del Nord.

I les memòries poden motivar tota una nova col·lecció, com ha passat amb D’on vinc, d’Ara Llibres, que ha recuperat la infantesa de Pau Riba, Josep Maria Benet i Jornet, Rosa Regàs i Joaquim Carbó, entre d’altres. “Penso que estem en un moment de gran intensitat col·lectiva i amb molts canvis a nivell de país, i que aquest fet ens fa mirar endavant, però també ens fa mirar enrere per fixar referents que conformin el nostre imaginari col·lectiu -diu l’editora Izaskun Arretxe-. Busquem d’on venim per saber cap on volem anar”. I afegeix: “La suma de les múltiples mirades que parteixen de la infantesa dels autors ens dibuixa una geografia sentimental del país”. Sigui amb eines novel·lístiques, poètiques o assagístiques, i amb un enfocament que aprofundeix en l’estudi d’un mateix o que té la voluntat de recrear una realitat social -mitificada o no-, el gènere memorialístic viu un present envejable. I se li preveu un futur encara millor, encara que el seu objectiu primordial continuï sent mirar cap al passat.