Quan el passat truca a la porta disposat a arrasar-ho tot

Una parella sense fills, instal·lada en la placidesa de la jubilació, prepara la festa dels 45 anys de casats. Fins que se’ls presenta per sorpresa un fantasma que ho desencaixa tot. Han trobat el cos -congelat i intacte- de la primera nòvia d’ell, morta mig segle enrere en una glacera dels Alps suïssos. En Geoff s’esquerda per dins mentre recorda i imagina la vida que hauria pogut viure, la Kate entén que no pot competir amb una dona i una existència (una no-existència, de fet) idealitzades. Els 45 anys de matrimoni ja no semblen motiu de celebració.

Això és el que passa a In Another Country, un relat de l’autor i professor britànic David Constantine que ha donat peu a una pel·lícula subtil, delicada, immensa: 45 Years. Amb dos intèrprets esplèndids: Charlotte Rampling -els entesos diuen que fa el millor paper de la seva carrera- i Tom Courtenay. Surto del cine trasbalsada per tanta contenció dramàtica, espantada pels espectres del meu passat (n’hi ha a totes les cases) i amb ganes de llegir la lletra petita d’aquesta història.

Fa quinze anys, David Constantine (Salford, 1944) va tenir notícia que s’havia localitzat un jove excursionista que havia caigut en una glacera del Mont Blanc als anys trenta. Havien passat set dècades i el cadàver es mantenia tal qual. L’encarregat d’identificar el cos va ser el fill que el muntanyenc havia engendrat abans de morir. A aquell senyor de setanta anys, veure el seu pare amb aparença de vint-i-pocs li va provocar un xoc emocional tan enorme que es va tornar boig.

Pot sobreviure l’amor sotmès al desgast del pas del temps?

“Tot el que escric parteix d’una imatge concreta, i la de l’home jove congelat em va obsessionar”, explica David Constantine. Amb aquella imatge al cap va escriure In Another Country, que es va publicar el 2001 al magazín literari The Reader i més endavant en un recull de narracions. El director Andrew Haigh en va comprar els drets cinematogràfics, i el resultat és 45 Years : una gran pel·lícula feta de mirades que parlen i de paraules que no es diuen.

David Constantine -autor de poemaris, llibres de contes i dues novel·les- es pregunta sovint per la supervivència de l’amor sotmès al desgast del calendari i a les misèries del dia a dia. Personalment, ell assegura que se n’ha sortit: aquest 2016 farà cinquanta anys que es va casar amb la Helen, a qui va conèixer a Oxford quan tots dos estudiaven llengües modernes. El matrimoni, amb dos fills i sis néts, va editar durant deu anys una revista de poesia a quatre mans.

“Si vius prou temps, el passat adquireix molta potència”, afirma Constantine. La seva última novel·la, The Life-Writer, té un argument disfressat de déjà-vu. Una vídua indaga en les pertinences del marit desaparegut perquè vol escriure’n una biografia. I queda estabornida quan descobreix la passió que el seu home va compartir amb una amant anterior.

La intensitat vital de la joventut i altres tragicomèdies

Agafo Cuando Kafka hacía furor, del nord-americà Anatole Broyard (1920-1990), publicat per Ediciones La Uña Rota. Són unes memòries inacabades que van veure la llum pòstumament gràcies a la Sandy, amb qui Broyard va conviure durant 29 anys de matrimoni. En unes notes preliminars, l’autor aclareix: “La tragèdia -i la comèdia- del meu passat és que em prenia la vida massa a pit, amb aquella esgotadora i ardent sinceritat que solen posar els joves en les relacions amoroses”. Gairebé puc palpar la gelosia retrospectiva de la vídua mentre rellegia les memòries del marit mort i n’escrivia l’epíleg.