Barcelona

Un falcó per superar la mort del pare

'H de Halcón' es va emportar els prestigiosos premi Costa i premi Samuel Johnson el 2014 i és finalista del premi nord-americà Kirkus. Ha sigut bestseller del New York Times i molt probablement apareixerà destacat com un dels millors llibres de l’any

“Durant segles els humans s’han dedicat a la falconeria, han ensinistrat tota classe de falcònids... i mai no han aconseguit domesticar-los: sempre s’ha de començar de zero. No és fascinant?” L’escriptora i historiadora Helen Macdonald parla amb entusiasme -entre estossec i estossec: està refredada- d’una de les devocions que ha arrossegat tota la vida i a la qual ha dedicat un dels llibres més sorprenents i aclamats de l’any passat, que tot just acaba de ser traduït al castellà per Joan Eloi Roca i que durant el primer trimestre del 2016 arribarà en català. H de Halcón es va emportar els prestigiosos premi Costa i premi Samuel Johnson el 2014 -dotats amb 6.800 i 34.000 euros, respectivament- i és finalista del premi nord-americà Kirkus: en cas de guanyar-lo s’emportarà 44.000 euros. Ha sigut bestseller del New York Times i molt probablement apareixerà destacat com un dels millors llibres de l’any. Com ho ha aconseguit? Escrivint una història emocionant i sincera sobre el procés de superació del dol de la mort del pare, combinant memòries, assaig i el procés d’ensinistrar la Mabel, un falcó perdiguer que Macdonald va comprar amb la intenció de connectar amb el seu passat.

“El meu pare va morir d’un atac de cor el 2007, i van haver de passar més de cinc anys abans no vaig trobar el punt des d’on començar a escriure -explica-. Necessitava distància. Quan vaig atrevir-me a començar, vaig passar un any i mig escrivint a jornada completa, sense cap altra ocupació. De vegades tenia la sensació que anava bé, però d’altres creia que era la pitjor escriptora del món. Podia passar tot un dia treballant i al final només donava per bones vint paraules”. Macdonald riu, abans d’un nou atac de tos, però H de Halcón no ha sigut una feina fàcil, sobretot pels anys previs a la feina literària. “En aquells mesos avançava ràpidament cap a la pèrdua de tot -recorda-. A més del pare, estava a punt de perdre la beca de recerca que tenia a la Universitat de Cambridge, el pis que em deixava la universitat, els amics... Tot formava part del desig d’oblidar-me de mi mateixa”. L’única possessió a la qual es va aferrar va ser la cria de falcó perdiguer que va comprar per 8.000 lliures. “Les motivacions per comprar la Mabel no van ser bones -raona ara-. Tenia el desig de destruir qui havia sigut fins llavors. M’era igual tot. Em vaig tornar molt egoista, i no ha sigut fins temps després que no m’he retret no haver passat més temps amb la mare i amb el meu germà”.

La nena que volia tenir ales

Tenir un falcó perdiguer a casa i dedicar-li gran part del dia -ensinistrar-lo és un procés llarg i desesperant- pot semblar una excentricitat, com era el cas de T.H. White a The goshawk, un llibre al qual H de Halcón fa referència en moltes ocasions: també White va fer servir la falconeria com a fugida d’ell mateix. Macdonald pot dir a favor seu que la seva relació amb els ocells i, en especial, amb les aus rapinyaires, arrenca de lluny.

“De petita vaig omplir tota una paret de la meva habitació amb pòsters de rapinyaires -diu-. Durant una època vaig arribar a dormir amb els braços enganxats a l’esquena, com si fossin ales. Al cap d’un temps vaig descobrir que la falconeria encara existia, i un bon dia vaig dir als meus pares que volia dedicar-m’hi”. Com van reaccionar? “Em van donar suport des del principi. Només van deixar caure un parell de vegades: «Per què no et fas metge o advocada? No seria... millor?»”. El consell no va prosperar. “Als 11 anys vaig començar a visitar un centre de falconeria. Hi netejava gàbies, feia forats a terra, preparava el menjar dels animals i tot el que em demanessin. Un any després em van regalar un xoriguer. L’havien rescatat d’algú que el tenia a dins d’una gàbia de lloro, i la meva missió va ser ensenyar-li a volar de nou. El treia cada dia”.

Més endavant, quan es va haver llicenciat en filologia anglesa, Macdonald es va instal·lar als Emirats Àrabs Units: col·laborava amb una organització que treballava per la conservació dels falcònids. “Quan ho vaig deixar, vaig aconseguir la beca de tres anys al Departament d’Història i Filosofia de la Ciència. En aquell punt creia que no faria volar cap més rapinyaire. La falconeria havia passat a un segon pla... Però llavors va morir el meu pare i, després d’una sèrie de somnis en què apareixia un falcó perdiguer, vaig necessitar tornar-hi. Des de llavors, m’he anat trobant gent que em deia que tenir un falcó en captivitat és dolent perquè són animals mlt salvatges i és pràcticament impossible ensinistrar-los. No és així: amb la Mabel havíem arribat a jugar i tot. A més, quan va estar preparada, la treia a volar durant hores cada dia”. Van treballar setmanes fins que el falcó va poder començar a caçar el seu propi aliment. En una de les escenes més divertides del llibre, l’autora ha de demanar a una amiga que allunyi una família de faisans de la mirada assassina de la Mabel. “No es pot lluitar contra l’instint dels rapinyaires”, resumeix, abans de recordar que tradicionalment la falconeria s’havia relacionat amb l’aristocràcia: “Ensinistrar un falcó va ser durant segles una manera de mostrar que eres capaç de dominar algú sense fer servir la violència”.

La solitud no és cap cura

L’aprenentatge que havia de fer Macdonald passava per acceptar el dolor de la pèrdua del seu pare i començar a recular cap a la societat una altra vegada. El seu ocell ja volava i caçava sense estar lligat al seu guant, però l’autora havia de recuperar els lligams amb el món. “Hi ha un vers de Marianne Moore que diu: «La solitud és la cura pel dolor». Quan em vaig separar radicalment del món amb la Mabel vaig patir una depressió estranya -explica-. No em sentia trista, creia que a la meva vida hi havia llum, aire fresc, plomes i turons... però quan em llevava al matí tenia la cara xopa de llàgrimes i notava el cos adolorit”. L’escriptura de H de Halcón va completar la superació del dol. “He descobert que no sóc tan introvertida com em pensava”, admet. Macdonald ha fet la volta al món presentant el llibre. “Aquest any he vist el meu primer albatros a Nova Zelanda -recorda-. Era mil vegades més espectacular del que m’imaginava! És un animal enorme, com un gran gos volador, i se’m va acostar volant en cercles des del mar”.

FICCIONS ICÒNIQUES INSPIRADES PER ANIMALS

La relació entre la literatura i els animals ha sigut prolífica i ha donat resultats ressenyables en èpoques molt diferents. Ja al segle II L’ase d’or, una de les primeres novel·les de la història, donava una gran importància a la transformació del seu protagonista en ase, fins que la deessa Venus tenia la gentilesa de tornar-lo a la seva forma humana. Luci Apuleu recollia una doble herència: la tradició de les metamorfosis grecollatines (encapçalades per Ovidi) i l’imaginatiu món de les faules (Isop).

Onze segles després Ramon Llull inseria, en una de les seves creacions denses i doctrinàries, Fèlix o llibre de meravelles (1288-1289), el Llibre de les bèsties, fals tractat de zoologia que s’endinsa en els mecanismes de seducció política a través d’una colla d’animals. El més pervers és Na Renard. Un camí similar seguiria Anselm Turmeda a La disputa de l’ase (1417), on plantejava un debat sobre la successió dels hereus del rei lleó, que havia mort sense descendència. Potser els animals més coneguts de Cervantes són el cavall de don Quixot i l’ase de Sancho Panza, que va batejar amb els noms de Rocinante i Rucio. L’escriptor encara va donar més protagonisme als animals en una de les Novelas ejemplares, El coloquio de los perros (1613), on Cipión i Berganza, dos gossos que passen el temps a l’Hospital de la Resurrecció de Valladolid, es dediquen a recordar, amb sentit de l’humor i una lleugera voluntat moralitzadora, els diferents amos que han tingut.

Al segle XIX Herman Melville va cometre la genial excentricitat d’inventar-se una enorme balena blanca com a protagonista de Moby Dick (1851). No es va atrevir a narrar la història des del punt de vista de la balena perquè la novel·la explica la recerca d’un impossible -capturar l’animal- al mateix temps que descriu la tripulació governada per l’obsessiu i suïcida capità Ahab. Encara al segle XIX Gustave Flaubert publicava el relat Un cor senzill (1877), on la criada Félicité envellia acompanyada del seu lloro Lulú, i Lev Tolstoi criticava a Història d’un cavall (1885) la irracionalitat humana des dels ulls d’un vell cavall castrat.

Del gat de Soseki als granotots

Natsume Soseki publicava l’any 1905 Soy un gato, una mirada irònica al Japó de l’era Meiji, on un gat sense nom observava un extravagant professor, el seu xerraire amic i un estudiant més preocupat per seduir la filla dels veïns que per aprendre res. Deu anys després, Franz Kafka publicava La transformació, on Gregor Samsa, un viatjant de comerç, es llevava un dia convertit en un enorme insecte i espaordia la seva família (tot i que a mesura que avançava la narració el pare i la mare feien més por que en Gregor). En la línia metamòrfica, Mikhaïl Bulgàkov també va fer una aportació important, Cor de gos (1925), en què un metge implanta en un pobre gos de carrer la hipòfisi d’un delinqüent, que el transforma en qüestió de dies en un pinxo execrable. George Orwell va fer una enginyosa sàtira de l’estalinisme a La rebel·lió dels animals (1945), Mercè Rodoreda donaria una importància notable als coloms a La plaça del Diamant (1962) i Richard Adams iniciaria, amb La colina de Watership (1972), una meravellosa saga ambientada a l’Anglaterra rural i protagonitzada per conills. Més recentment Albert Sánchez Piñol ha donat una visió entre apocalíptica i eròtica d’una gegant espècie amfíbia -els granotots- a La pell freda (2002).