Entrevista
Barcelona
Mariana Enríquez

"El poble argentí té una necrofília estranya"

Entrevista a l'escriptora i periodista, guanyadora del premi Ciutat de Barcelona 2017 amb 'Las cosas que perdimos en el fuego'

Acaba de guanyar el premi Ciutat de Barcelona / PERE TORDERA Zoom

Tot i que va debutar el 1994 amb la novel·la Bajar es lo peor -només tenia 21 anys- no va ser fins al 2009 que Mariana Enríquez va fer forat amb un llibre de relats, Los peligros de fumar en la cama, en què posava sobre la taula el gòtic argentí, històries de terror d’arrel local però d’impacte universal. Las cosas que perdimos en el fuego va arribar el 2016, confirmant el talent de l’autora per exposar criminals, fenòmens paranormals i episodis foscos de la història argentina amb una naturalitat que encara n’intensifica una mica més els efectes. Els encerts d’Enríquez, que va néixer el 1973 a Buenos Aires i dirigeix el suplement cultural Radar del diari Página/12, es troben tant en la proximitat amb les veus dels personatges i la solvència a alternar la primera i la tercera persona com en l’agilitat estilística. El seu últim llibre -que acaba de rebre el Ciutat de Barcelona com a millor obra en llengua castellana publicada l’any passat- serà publicat en una vintena de països. A més, Tela de araña, una de les narracions de Las cosas que perdimos en el fuego, va aparèixer el desembre passat a la revista The New Yorker.

Per què vas voler escriure terror?

M’ha interessat i n’he llegit molt des de sempre, però no vaig estar preparada per escriure’n fins a Los peligros de fumar en la cama. Aquest llibre el vaig fer amb molta consciència de voler escriure relats de terror que tinguessin elements diferents dels habituals. La tècnica i els codis del gènere es poden treballar fins a arribar a dominar-los, però a mi m’interessava sobretot veure quins matisos podia aportar la meva veu al gènere: escriure des de la condició de ser argentina, de ser una dona i amb una tradició literària concreta.

Digue’m alguns autors que tinguessis en compte.

Julio Cortázar té relats de terror com Cartas de mamá i La puerta condenada que fan molta més por que Casa tomada. També hi ha Silvina Ocampo, que em fascina des de fa anys i a qui vaig dedicar un assaig, La hermana menor (2014): és una mestra a l’hora d’escriure contes cruels, té una foscor molt particular. Un altre autor de qui llegia contes a l’escola i que va ajudar a configurar l’estil argentí -encara que fos uruguaià- és Horacio Quiroga. I Tomás Eloy Martínez, que tot i no estar centrat únicament en el terror va escriure una novel·la pertorbadora, Santa Evita, sobre el que va passar amb el seu cadàver.

En un dels teus relats, Carne, al cos d’una estrella del rock que s’ha suïcidat li passa una cosa molt forta al cementiri. A El desentierro de la angelita un nadó que va morir fa anys torna al món dels vius per fer companyia a una parenta jove en forma de zombi en estat de descomposició.

L’Argentina és així [riu]. Hi ha un element de devoció inquietant al meu país, que fa que hagin passat coses amb els cossos morts tant dels nostres dos màxims líders polítics, Eva i Juan Domingo Perón, com de l’altre gran representant del país a fora, el Che Guevara. Les despulles d’Eva van ser robades, violades, mutilades i tretes fora del país, enterrades amb un altre nom a Milà i tornades a Juan Domingo Perón mentre vivia a Madrid amb una nova dona, la ballarina María Estela Martínez, Isabelita. Tenien un secretari privat que feia espiritisme i que intentava traspassar l’aura d’Eva a Isabelita. Actualment, Eva Perón està enterrada en un cementiri a vuit metres de profunditat perquè ningú en robi el cos, que a més està momificat.

És molt fort.

A Juan Domingo Perón li van tallar les mans al mausoleu on reposava, al cementiri de la Chacarita, i se les van endur. S’ha especulat molt sobre el motiu d’aquesta mutilació, però no hi ha cap teoria que em convenci. Pel que fa al Che Guevara, la foto de la boina és igual de famosa que la del guerriller mort, estirat amb els ulls oberts. És una imatge altament estètica, crística i fins i tot bonica. El poble argentí té una necrofília estranya.

També t’has fixat en criminals com el Petiso Orejudo.

És l’únic assassí en sèrie que hem tingut. Es dedicava a matar nadons.

Els teus contes són plens de nens. A La casa de Adela una mansió abandonada xucla una nena.

Als nens el terror els queda molt bé. Tenen un punt de vulnerabilitat, però a mi em generen una mica de desconfiança. Hi ha nens en què veig la llavor de l’adult terrible que seran.

Rambla triste està ambientat a la capital catalana, i un personatge diu: “No hay que tener hijos en Barcelona ”. Per què?

Connecta amb els casos de pederàstia del Raval que s’explicaven a la pel·lícula De nens. La vaig veure en un festival fa molt de temps i la història em va impressionar. Havia estat a Barcelona als anys 90, i una dècada després, en plena crisi argentina, alguns dels meus amics es van instal·lar al Raval i els vaig venir a veure. La ciutat s’havia convertit en un lloc molt turístic. A l’hora de fer el relat em vaig plantejar anar més enllà de la bonica aparença barcelonina i vaig voler mostrar una de les seves parts fosques. L’horror és un reflex d’elements socials, i aquí només em va caldre afegir un punt sobrenatural perquè tot agafés una dimensió encara més inquietant.

¿Una de les diferències entre el primer i el segon llibre és que aquest últim és menys sobrenatural?

Sí. Una altra seria una presència més gran i conscient de dones: no pensava que escriuria sobre la condició femenina, però és una qüestió punyent i d’actualitat al meu país.

De què tens por?

De coses molt normals. De la malaltia. D’una vellesa solitària. De la bogeria. I de la violència, que ara em fa més angúnia que quan era jove. A nivell emotiu no estic gaire a prop de la meva literatura.