JORDI NOPCA
Barcelona
David Monteagudo

“Aquest llibre està escrit des d’una llibertat immensa”

Escriptor

“Aquest llibre està escrit  des d’una llibertat immensa” / FERRAN FORNÉ Zoom

Un meteorit cau als afores d’un petit poble gallec i, poc després, comença a provocar estranyes visions a un grup de germans. Una parella fuig del seu país a causa de l’ocupació per part de forces militars. Una fàbrica està envaïda per unes estranyes presències amb un dels treballadors a dins. Aquests són tres dels intrigants relats que inclou el nou llibre de David Monteagudo, Crónicas del Amacrana (Rayo Verde, 2017) que arriba dos anys després de la novel·la Invasión (Candaya, 2015) i pocs mesos abans d’un recull de micronarracions, Avui he plegat de la fàbrica, que Rata publicarà a principis de l’any que ve.

Els lectors que hem seguit la teva trajectòria trobem en aquest nou llibre moltes situacions de terror quotidià que ens poden fer pensar en Fin, Brañaganda i El edificio, tots tres publicats a Acantilado.

Els vuit anys que vaig treballar a la fàbrica vaig escriure molt de material. Diverses novel·les i desenes de relats, entre els quals hi ha les primeres versions d’alguna d’aquestes històries. Crónicas del Amacrana es pot llegir com una novel·la, perquè bona part de les històries surten de l’arxiu secret del pare del David, el protagonista del primer conte.

Aquest David que explica una sèrie de fets inquietants podries ser tu.

Sí. Igual que jo, té tres germans i creix en un poble de Galícia. Fins que no l’he acabat no m’he adonat que aquest és el meu llibre més autobiogràfic, perquè hi surten molts elements que tenen a veure amb la meva vida -les motos, els castellers, les fàbriques-, encara que el que hi expliqui sigui ficció. Treballo de manera molt intuïtiva, però hi ha la voluntat d’escriure literatura fantàstica, encara que després les coses que explico acaben tenint més sentit del que en un primer moment es podria pensar.

No és un llibre de terror, però llegint-lo es passa por.

Les meves obsessions hi són molt presents. La por a perdre el que tens, que el món se’t capgiri, o que el teu pare amagui alguna cosa terrible. Quan era petit creia que el pare només feia de pare, però més endavant vaig començar a pensar que potser quan era fora de casa es transformava. És pitjor imaginar el que et pot passar que no el que al final acaba passant.

La paraula Amacrana se la va inventar el teu germà bessó.

Més o menys... El meu pare va ser militar durant vuit anys a Larraix, al Marroc, i va fer moltes fotos a la gent d’allà. A vegades ens cantava una cançó en què nosaltres crèiem que deia Amacrana. Quan va caure el meteorit, el meu germà el va batejar amb aquesta paraula.

Els lectors trobaran moltes sorpreses al llibre. Rituales ens explica la iniciació d’un aprenent d’astronauta.

El narrador es pensa que està entrant en una secta, però en canvi s’endinsa en una cosa inefable. Jo hi veig reminiscències de Chesterton i Borges, dos autors que he llegit molt. De Rituales passem a El accidente, en què explico una situació molt típica de la meva narrativa: un personatge que no és, ni molt menys, un heroi es troba un motorista que s’ha estimbat en una carretera solitària.

A mi em recordava l’atmosfera apocalíptica de Fin.

Igual que allà, en comptes de mostrar un gran cataclisme em fixo en les conseqüències que té en un home normal i corrent. Ho faig a través dels gestos i els sons; és l’intent de construir un narrador molt distanciat.

Flash forward explica una altra situació límit. La parella del protagonista, Olga, el desperta una nit i li fa veure que el cel està sobrevolat per avions invasors. Decideixen fugir. Es fa difícil no relacionar l’acció amb el present més immediat.

És curiós, perquè el vaig escriure el 2006 o el 2007. La meva idea era abordar una qüestió molt universal, que és una situació de conflicte molt intens que obliga milers de persones a marxar. Si s’hagués publicat fa un o dos anys molta gent hauria cregut que parlava dels refugiats. Encara que la teva vida sigui aparentment estable, no se sap mai si hauràs de fugir. La parella que marxa s’instal·la en un altre país, però llavors la seva vida s’accelera. El que troben no és la plenitud. Els anys fugen... i de cop troben que, sense saber-ho, han arribat al final.

També t’atreveixes a escriure sobre la brutalitat del món de l’empresa a Carpetas.

Hi vaig començar a pensar durant la guerra de l’Iraq del 2003. Pensava en els gabinets dels consells de ministres: quan prenien segons quines decisions, ¿no eren conscients del mal que podien provocar? Vaig decidir traslladar-ho al món de l’empresa, i al final va quedar un conte una mica bèstia.

Ets el primer escriptor capaç de connectar el món casteller amb naus espacials.

Aquest llibre està escrit des d’una llibertat immensa. Quan treballava a la fàbrica tenia una creativitat molt gran; tot era molt espontani. Ara dono més voltes al que faig.

Treballes en una novel·la?

Encara no, però tinc unes quantes idees al cap i ara he de triar. Un principi tan fulgurant com va ser Fin em podria haver enfonsat, però sis llibres després tinc la impressió d’estar construint una trajectòria coherent, amb vocació de solidesa.