UN TAST DE CATALÀ

Va entrar pel balcó en lloc de per la porta

La norma que prohibeix el contacte entre les preposicions a, de, en i amb i la conjunció que -un tret del català medieval que Fabra va voler reinstaurar en el modern, tot i que els seus coetanis (inclosa la genuïna prosa de Jacint Verdaguer) escrivien en que, a que o de que amb tota naturalitat- ha propiciat, de retruc, en l’usuari més primmirat, un rebuig instintiu al contacte entre preposicions àtones.

Jo diria que, sobretot, evitem aquest contacte quan provoca una elisió que es menja una de les preposicions o quan suposa repetir la mateixa preposició; i que sovint el tolerem quan això no passa. Per exemple, evitem de a a “Pot córrer a més de (a) 60 km/h” o de de a “Un llibre que parla de (de) què està fet l’amor”. Però tolerem de per a “Va entrar pel balcó en lloc de per la porta”, tot i poder-lo evitar amb “...d’entrar per la porta”.

Però la norma -aquí plasmada en l’Optimot- veu igual d’estranys i, per tant, evitables tots tres contactes, tot i que la millor prova que de per no és estrany al català són les correctes i genuïnes locucions de per vida, de per riure i de per si, que és probable que algun lector consideri sospitoses pel simple fet de contenir aquest contacte.

En casos així la norma acostuma a argumentar que allò que condemna només ho admet el castellà i és també condemnat pel francès, l’italià o el portuguès. Però aquest cop ens ho diu Solà: ens diu que a“...en lugar de por la puerta ” no es pot traduir per “... au lieu de par la porte ”, “... invece che per la porta ”, “... em vez de pela porta ”. Ergo, “...en lloc de per la porta” podria ser un castellanisme.

Però amb l’ajut del Sr. Google descobrim que -diguin el que diguin alguns tractats d’estil- el que avui es publica en francès, italià o portuguès en va ple, d’aquest contacte preposicional. Per tant, potser val més que deixem de perdre-hi temps i centrem les energies a combatre la interferència real, que n’anem ben servits.