Costa molt d’entendre com una societat culta com l’alemanya va poder caure en els crims del nazisme. És massa fàcil apel·lar a la bogeria col·lectiva. Què va passar íntimament? Es parla de la humiliació del Pacte de Versalles, de la misèria de la República de Weimar... Sí, d’acord, però d’aquí a la barbàrie i la deshumanització el pas no és gens obvi. Què li va passar pel cap a tanta gent? Com van poder arribar a fer-ho? Com ho van permetre?

La història real escrita per Angelika Schrobsdorff, basada en la vida de la seva mare, Else Kirschner, una filla de jueus que va voler renunciar a la seva religió, ens dóna una nova perspectiva des del punt de vista d’una dona que als anys 20 i 30 va viure desenfrenadament en els ambients de l’alta burgesia culta i bohèmia, una gent a anys llum de la vulgaritat i la criminalitat nazi, que menyspreaven Hitler i que, tanmateix, no van fer res per impedir el seu ascens i la deriva del seu país.

La Campana publica ara Tu no ets una mare com les altres -en traducció d’Albert Vitó-, un testimoni despullat, apassionat, de la història d’una dona i el seu entorn abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial. Són 600 pàgines amb un munt de vides reals reconstruïdes des dels records de l’autora i les cartes que s’han conservat de parents i amics. Un microcosmos del gran drama del segle XX, un text que, sense voler alliçonar ni analitzar, revela una gran veritat: no estem vacunats perquè una cosa com aquella torni a passar.

Ara mateix hem vist com els nord-americans escollien com a president un personatge infecte, barroer i mentider: Trump. Fa uns mesos ningú n’hauria donat un duro. Molts diuen que no farà les animalades que va anunciar en campanya. Ja ho veurem. Jo no hi posaria la mà al foc. No dic que sigui un Hitler. És una altra cosa. Però també és un autèntic perill i està al capdavant del país més poderós del món.

El seu ascens té a veure amb la ignorància i la frivolitat de molts, amb el que Angelika Schrobsdorff atribueix a la seva mare i els seus amics, “individus sense consciència històrica”, sense consciència política, que van ignorar el que passava al seu voltant “fins que es van convertir en ignorants”. Vivien al seu petit món sublim. “No eren materialistes, però tampoc idealistes. Eren liberals i només es mostraven compromesos quan es tractava de valors superiors, com ara l’art i la cultura, la literatura i les humanitats”. I es pregunta: “Com s’ho van fer el pare i la mare, l’Erich [membre de l’alta burgesia] i l’Else, ell tan humanista i ella tan honesta, per conciliar la seva manera de ser amb el que es coïa a Alemanya? Devien entaforar els seus principis en un compartiment secret...” Aleshores tots dos ja tenien més de 40 anys. No eren ni podien ser ja uns joves despreocupats. I el seu, esclar, no va ser un cas aïllat.

La història de l’Else, una dona alliberada de la religió i del rol femení que se li suposava, que estimava sense límits, egoistament, bojament, imbuïda d’una llibertat intel·lectual i emocional tan atractives, és la d’algú que sembla que va decidir divertir-se fins a morir. La seva és una vida increïble enmig d’un món tràgic. Un món que torna a assemblar-se al d’avui.