Els embullats fils de les famílies

Crítica d''Un rodet de fil blau', d'Anne Tyler (L'Altra / Lumen). Traducció de Marc Rubió. 432 pàg. 24,90 euros

Els embullats fils De les famílies / GETTY Zoom

Des de la publicació de la seva primera novel·la, If morning ever comes, el 1964, l’obra d’Anne Tyler, nascuda a Minneapolis el 1941, sembla una preparació per a la seva obra mestra, El turista accidental, publicada el 1985 i una de les millors novel·les de la seva dècada i potser de la literatura nord-americana finisecular. I és que tot en aquest llibre és una troballa: des del seu protagonista, Macon Leary, escriptor de guies de viatge perquè els seus compatriotes puguin passejar-se pel món com si en cap moment haguessin sortit de Houston o Duluth, fins a l’extraordinària colla de secundaris que el rodegen: els seus estranyíssims germans, la seva dona, la Sarah, i el personatge oposat i complementari d’en Macon, la singular Muriel Pritchett. Poques obres han reflectit tan bé la impossibilitat d’expressar els sentiments de l’home de la fi de segle, la incapacitat de superar la pèrdua i la crostera opressiva que pot significar el que en diem jo o personalitat. La novel·la es beneficià també d’una inoblidable adaptació cinematogràfica, on William Hurt fa un dels seus millors papers. El problema per a Anne Tyler va ser que sabia que mai podria superar aquella fita, i tota la seva obra posterior, tot i que compta amb alguns títols dignes de ser llegits - Ejercicios respiratorios (1988), Abans, quan érem grans (2001) o la que ara ressenyem-, acaba enfosquida per l’enlluernament que, encara ara, provoca la lectura d’El turista accidental.

El tema d’Anne Tyler ha estat sempre la família, ja en la seva variant més exòtica, com en el cas de la de Macon Leary, o més corrent, com la dels Whitshank que protagonitzen Un rodet de fil blau, que ara s’edita en català en impecable traducció de Marc Rubió, i que, en una mena de declaració de principis, es defineix com el súmmum de la vulgaritat: “No tenien res d’extraordinari, els Whitshank. Cap d’ells era famós. Cap d’ells podia esgrimir una intel·ligència excepcional. I pel que fa a l’aspecte físic, no passaven d’una certa mediocritat”. Aquest és el pilar sobre el qual l’autora edifica aquesta nissaga de gent vulgar que ella converteix en quelcom especial, amb l’evident missatge que potser totes les famílies són iguals, però també una constel·lació humana irrepetible.

Una teranyina de parents

L’inici de la trama és una trucada telefònica: en Denny comunica als seus pares, Red i Abby, que és gai. Però no acaben de treure’n l’aigua clara, perquè la trucada es talla a la meitat i en Denny mai ha estat gaire de donar explicacions (de fet, és el personatge més nebulós). A partir d’aquí, ens movem al llarg de tres generacions i setanta anys dels Whitshank, en una teranyina de germans, pares i parents polítics en què entre els fils de vegades hi ha tant amor com rancúnia. I aquesta teranyina es teixeix a l’interior de la mateixa casa, comprada gràcies a una carambola del destí i que acaba sent el pol que atreu alguns membres de la família i en repel·leix uns altres, i que mesura la temperatura familiar de cada personatge. Un rodet de fil blau és també un fragment de la història recent dels Estats Units, una història feta més de secrets familiars, baralles, anècdotes i converses de vegades a mitja veu.

Potser Tyler no és d’aquests autors que tensen les cordes dramàtiques o toquen acords que desperten emocions intenses, però coneix els secrets del desenvolupament i la melodia i condueix amb perícia les anades i tornades temporals del relat. Sap caracteritzar els personatges i fer-los vius amb poques pinzellades. Sap dosificar els alts i baixos de la trama sense fer-la avorrida ni carrinclona, i la seva escriptura, que sempre prescindeix d’exhibicions de virtuosisme, és sempre cristal·lina, mai fa trampa, i en la seva sinceritat hi trobem la seva força. I això no és poca cosa.