EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Les elucubracions solemnials de Jaume Cabré

Si els esplèndids assaigs Aspectes de la novel·la, Lliçons americanes: sis propostes per al pròxim mil·lenni i L’art de la novel·la haguessin sigut escrits per tres escriptors sense renom i no per tres autors del prestigi de E.M. Forster, Italo Calvino i Milan Kundera, respectivament, serien igual d’interessants i valuosos; vull dir que les reflexions que s’hi exposen i les observacions que s’hi apunten serien igual d’útils per repensar el gènere i desentrellar els secrets. No estic segur que es pugui dir el mateix de Les incerteses, el tercer assaig -i el més fluix- que Jaume Cabré dedica, després d’ El sentit de la ficció i La matèria de l’esperit, a explicar les bambolines de l’escriptura narrativa.

A la brevíssima introducció que obre el volum, Cabré explica que, una vegada enllestida L’ombra de l’eunuc, va emprendre un procés d’escriptura de reflexions que li va ser útil per allunyar-se “de l’ombra allargada d’aquella novel·la” que li “havia ocupat tants anys”. També diu que l’operació d’allunyament li va ser tan profitosa que va reincidir-hi quan va haver acabat Les veus del Pamano. Era, doncs, esperable que, al cap dels “vuit anys de feina intensa” que li va exigir la molt ambiciosa Jo confesso, un dels èxits internacionals més notables (per xifres de vendes i recepció crítica) de la literatura catalana moderna, Cabré tingués la necessitat de recórrer a un mètode de descompressió similar. El resultat és Les incerteses. Sobre la creació del món, un recull de reflexions, articulat en deu capítols, en què hi cap de tot: un elogi de la lectura, una defensa dels estudis d’humanitats, una explicació del necessari aïllament en què ha de viure l’escriptor, un conte que es va construint sobre la marxa per il·lustrar com funcionen els engranatges de la ficció, una elucubració sobre la vigència (sempre limitada) de les traduccions, diverses qüestions relacionades amb el punt de vista i el to, una reivindicació de Manuel de Pedrolo, incomptables referències musicals i un llarg etcètera. Cabré lliga aquesta galeria de temes tan dispars d’una manera capriciosament desconjuntada, més preocupat per la personalitat de cada paràgraf o de cada capítol que no pas per la consistència del conjunt.

Sobre el paper, és força prometedor. La llàstima és que Cabré, potser perquè va quedar exhaust per l’esforç de la novel·la, en general no va gaire més enllà d’enfilar un seguit d’obvietats, d’observacions ja llegides. A qualsevol lector mínimament entrenat li resultaran molt familiars frases que diguin, per exemple, “El text creix amb mi i amb les meves descobertes i desorientacions vitals”, o “Escriure vol dir lligar mots amb mots i convertir-los, amb l’ajut que ofereix la complexitat de la sintaxi, en mons”, o que un escriptor “escriu perquè no pot no fer-ho”. És la familiaritat, esclar, que ens desperten els clixés. Tampoc no hi ajuda gaire la cerimoniositat “solemnial” (per dir-ho amb un adjectiu que ell fa servir) amb què Cabré s’explica al lector, com quan diu que “allò que s’acosta més a la felicitat és poder dedicar moltes hores lentes a una vasta relectura de textos essencials”. O quan atribueix a l’art -una atribució sorprenent, en un autor que ha explorat el nazisme- una més que relativa capacitat humanitzadora: “Quan em sento atrapat pel poder de l’art [...], el que solc fer és reconèixer-ho i rendir-me. Sé que deixar-me amarar per aquestes sensacions em farà més ric, sensible, comprensiu i dialogant”. Més que poc penetrant, és un pensament fàcil.

Naturalment, Les incerteses també conté idees interessants -la recomanació als escriptors novells de no abandonar a les primeres de canvi i de “comprometre’s amb una història”-, definicions contundents -“Una novel·la és demanar explicacions a la vida”-, consells afinats -“Si no pots ser ermità, no provis de ser escriptor perquè patiràs”- i paradoxes lúcides -“Som escriptors per casualitat i per fatalitat!”-. En general, però, una vaguetat cerimoniosa, empeltada de llocs comuns -“Al final d’una lectura assolida hi ha la satisfacció d’haver fet el cim”-, llasta tot el volum. Les incerteses és recomanable per als fans absoluts de Jaume Cabré, però em temo que s’ho passaran més bé si rellegeixen les seves millors novel·les.