XÈNIA DYAKONOVA

Un duet de poetes únic

Un duet  de poetes únic / EUNIKA SOPOTNIKA / GETTY IMAGES Zoom

Xavier Farré (l’Espluga de Francolí, 1971) és poeta i traductor dels grans poetes polonesos del segle XX. Com a poeta, en el seu últim llibre, Punt rere punt -publicat a Meteora el 2014-, parla constantment amb els autors que ha anat traduint (Czeslaw Milosz, Zbigniew Herbert, Adam Zagajewski) i trasllada en versos de to pausat i reflexiu el paisatge urbà de Cracòvia, la ciutat on viu, i les imatges que li susciten altres ciutats que no havien atret l’atenció de cap poeta català, com ara Vílnius, Zagreb i Belgrad. Com a traductor, no deixa mai de ser poeta: per a cadascun dels autors que ens ha descobert ha sabut trobar una veu segura, autèntica i plena de gràcia verbal. Tot sovint fins i tot aconsegueix el miracle de fer-nos oblidar que estem llegint poesia traduïda, com un il·lusionista que converteix una sèrie de jocs de mans en màgia pura.

Aquest cop el poeta que ens porta Farré es diu Tomasz Rózycki. Té gairebé la mateixa edat que el seu traductor (va néixer el 1970 a Opole, al sud de Polònia), imparteix classes de literatura francesa a la universitat de la seva ciutat natal i és autor de set poemaris que li han valgut un bon grapat de premis. Colonias, publicat el 2006 a Cracòvia, és un recull de 77 poemes amb aparença de sonets que, en realitat, no segueixen cap model clàssic i a vegades no tenen rima, però sempre sumen 14 versos. L’originalitat de Rózycki sorgeix a partir d’un contrast xocant entre la rigidesa formal dels seus poemes i el seu to desimbolt, provocador, impregnat d’una certa ironia romàntica, o d’un lirisme tímid que brilla a través d’unes imatges calculadament extravagants. El que dóna un encant musical, d’estripada improvisació jazzística, a molts d’aquests poemes és el seu ritme vertiginós, com si els haguéssim de llegir en veu alta, des del principi al final, sense reprendre l’alè; o com si naveguéssim a través de les seves metàfores a una velocitat que no ens permetés aturar-nos ni mirar enrere. No sabem mai, però, on acabarà aquest viatge, perquè les associacions d’idees de Rózycki són imprevisibles (i alhora estranyament harmonioses en el seu moviment caòtic), i el final de cada poema és una sorpresa total. Un exemple: “ El cuerpo de mi madre era ligero, un cuerpo vacío, / pero todo él estaba lleno de un dolor líquido / y lo atrapé en mis manos como una gran cometa / que solté al viento, al agua. Por la noche alguien vino, / clavó lento un arpón en el corazón, y después lo quitó / como un pez volador y lo dejó sobre la mesa ”.

Poetes bou i poetes gat

Zbigniew Herbert, un dels interlocutors literaris de Farré, deia que hi ha dues categories de poetes: poetes bou i poetes gat. Els primers són disciplinats i llauren el camp cada dia, mentre que els segons es passen el dia endormiscats i només surten a caçar quan tenen gana. En una conversa, Farré va confessar que com a traductor era més aviat bou, i com a poeta, sens dubte, gat. De la feina del bou, va matisar, en surten coses que ajuden a despertar-li la gana al gat. Pel que fa a Rózycki, la seva forma particular de llaurar el camp va ser compondre la majoria dels poemes de Colonias en el trajecte de casa a la feina i apuntar-los puntualment en arribar al despatx. D’altra banda, l’agilitat felina dels seus versos fa pensar en una imaginació lliure i animada per espurnes espontànies. Sigui com sigui, la fluïdesa de la traducció, que manté les virtuts de l’original, i la fusió perfecta entre les veus dels dos poetes semblen indicar que Tomasz Rózycki i Xavier Farré són animals de la mateixa raça.