UN TAST DE CATALÀ

Alguns dubtes sobre l’ús de la locució ‘entre (d’)altres’

Primer dubte: el de hi cal? És opcional, si bé, sempre que altres va sol perquè el nom que determina se sobreentén, es prefereix d’altres a altres. En canvi, si va amb un nom, com a entre d’altres coses, el de es considera abusiu. Millor entre altres coses.

Però el que avui vull comentar és un ús que es va estenent i que jo, almenys ara com ara, veig estrany i evitaria. Us en poso un parell d’exemples: (1) “Avui parlarem, entre d’altres, de diferents maneres de combatre l’estrès” i (2) “Fer cinc àpats al dia i dormir un mínim de set hores, entre d’altres, són hàbits que contribueixen a evitar l’obesitat mòrbida”.

L’estranyesa prové del fet que a (1) i (2) el nom sobreentès no apareix o apareix després, quan ja no és recuperable. La locució queda coixa: entre d’altres què? A (1) jo hauria escrit entre altres temes, mentre que a la frase (2) no posaria entre d’altres abans d’ hàbits.

Segurament, aquest ús abusiu l’ha propiciat el fet que (d’)altres referit a persones sembla que no exigeixi un antecedent. La frase (3) “Hi van assistir, entre d’altres, X, Y i Z” diria que és acceptable, tot i que en aquest cas -si realment altres, en absència d’un antecedent, equival a altres persones - no tinc clar que no sigui millor escriure entre altres.

Fa de mal dir perquè en la vacil·lant aparició d’aquest de s’hi barregen criteris sintàctics i estilístics -que busquen l’eufonia-; i, a més, qui se sent insegur tendeix a fer-ne un ús sistemàtic en la mesura que hi veu una marca de genuïnitat, d’allunyament del castellà.

I, com passa sovint en aquests casos, de vegades surt d’un foc imaginari per caure en un brases ben reals: fica amb calçador un de que no cal i se’n menja un que és del tot imprescindible.

És el cas de la frase (4) “Gaudí va haver d’encaixar el seu edifici entre d’altres més vells”. A (4) l’únic de obligatori és el que va entre altres i més vells, i l’eufonia fa poc recomanable posar-hi l’opcional.