PERE ANTONI PONS

Entre dos mons

Entre dos mons / FRANCESC MELCION Zoom

Les persones que més estimem, i que més ens estimen, de vegades poden ser la porta d’entrada a la nostra vida d’allò que ens acabarà destruint. Per mirar de salvar-nos no ens queda més remei, aleshores, que sacrificar -deixar enrere, sobretot deixar de tenir en compte- les persones que més estimem, que més ens estimen. Si és que en som capaços, esclar. En una situació així de dramàtica es troba la narradora protagonista de La filla estrangera, la nova novel·la de Najat El Hachmi, que va ser guardonada amb el premi BBVA Sant Joan 2015 i que aquí fabula, potser amb matèries primeres autobiogràfiques, sobre els obstacles que ha de superar una jove musulmana a Catalunya per convertir-se en una dona adulta, autònoma, humanament completa, no pastada segons allò que s’espera d’ella sinó a partir del que ella vol i desitja.

La novel·la presenta una visió exhaustiva i convincent de l’experiència d’una noia d’entre divuit i vint anys que va néixer al Marroc però que fa molts d’anys que viu a Catalunya. La noia, que és intel·ligent, curiosa i reflexiva, es va forjant la personalitat en les aigües turbulentes de l’adolescència. També ha d’aprendre a gestionar -i això és el més determinant en el seu cas- l’escissió de viure entre dos mons antagònics: el món -costums, llengua, ambicions, expectatives- del país que l’ha acollida i que ella es va fent seu amb entrebancs, i el món -costums, llengua, tradicions, renúncies- del seu país d’origen, que li arriba, i amenaça d’imposar-se-li, a través de la seva estimada mare i de la vigilant comunitat marroquina que habita a la seva mateixa ciutat.

El Hachmi opta per carregar tot el pes de la novel·la en la relació entre la filla i la mare. Mentre que la filla pot i vol integrar-se al nou país, la mare no pot ni ho voldria. El problema és que la mare, per pressions de l’entorn, per pors acumulades, per un sentit estricte de la tradició i de l’islam, vol que la seva filla assumeixi la inèrcia de submissions i obediències -“Els homes són del carrer i les dones són de casa”- de la qual ella forma part. Aquí, òbviament, esclata el conflicte. Per a la filla, que ha crescut veient que una vida diferent és possible, que ha estat enamorada, que coneix el plaer, que ha llegit els poemes de Maria-Mercè Marçal i les novel·les de Montserrat Roig, acceptar de posar-se un mocador al cap, abandonar els estudis i els plans de futur, casar-se per conveniència i, en definitiva, resignar-se a ser una dona anul·lada i a portar una vida de submissió, no és suportable. ¿O potser sí que ho és, si és el que espera d’ella la seva mare, la persona que més estima i que més l’estima? A més, la incomprensió, els prejudicis i el paternalisme del país d’acollida tampoc no li ho posen fàcil...

Una aportació rica i complexa

Escrita amb una prosa ordenada i meticulosa, sense brillantors, però molt clara i efectiva, La filla estrangera té un caràcter pedagògic no explícit però evident. Com si l’autora, amb les eines de la ficció, s’hagués proposat explicar, de manera entenedora i exhaustiva, una experiència del món que resulta poc o gens familiar per als seus lectors potencials. Com si, a més de novel·lista, fes d’intermediària. Aquest caràcter instructiu, de mediació, es veu reforçat per una veu narradora en primera persona que ens obliga a veure-ho tot des de molt a prop, però sense deixar-nos oblidar mai que el que veiem ens és aliè.

Més enllà dels seus mèrits literaris, comprovables en l’habilitat per crear una veu narradora creïble i per muntar un relat ricament realista, Najat El Hachmi confirma que és una de les autores catalanes interessants de l’actualitat, entre altres raons perquè aporta, amb complexitat, un pòsit d’experiències humanes i socioculturals inèdites en la literatura catalana.