Molts dies, el seu somriure és el primer que rebo després de sortir de casa. El dibuixa espontàniament mentre em pregunta: un tallat amb la llet natural? És una dona jove, amb els ulls petits, menuda, els cabells llisos amb metxes clares. Estic segura que la simpatia no ve forçada per la seva professionalitat com a cambrera. Es així de natural.

Parlem una mica de tot, i un matí em trobo, tot d’una, escoltant la història de com va perdre la seva mare, sent ella encara molt jove, quan encara no havia fet els vint. Ordena els records mentre passeja la mirada per la cafeteria, que avui està estranyament tranquil·la. Apila plats i gots mentre fa memòria del dolor que li va provocar esdevenir òrfena i es permet un joc semàntic: “Em sentia desemparada i no, el que estava és desemmarada”. Li ofereixo un somriure compassiu i solidari.

La seva mare havia mort a la primavera i aquell any, per Nadal, mentre s’esforçava a fer un dinar que s’assemblés, encara que fos de lluny, al que ella preparava, el seu pare va entrar a la cuina i li va comunicar que tindrien una convidada a dinar. “Em va dir que portaria una amiga i jo encara duia posat el davantal de la mare”, diu amb amargor.

Passa el drap damunt del marbre, amb la mirada perduda, i continua. “Quan va néixer el meu fill, ells ja s’havien casat. I la veritat és que aquella dona es va portar molt bé -reconeix-. Em va ajudar molt els primers mesos, i encara ho fa. Va a buscar el nen a l’escola tres tardes a la setmana, les que jo treballo. És afectuosa i hi té molta paciència. Jo, amb ella, encara no m’hi sento còmoda, però he aconseguit tenir-hi una relació cordial”. I aleshores, quan ja m’està cobrant el tallat, m’adreça una mirada avergonyida i afegeix: “Però l’altre dia, quan al meu fill se li va escapar dir-li àvia, el vaig renyar. Vaig advertir-lo que no ho tornés a fer, alçant el to de veu, i ara no em puc treure del cap el desconcert de la seva mirada”. El somriure de comiat és una mica trist.