Fa 39 anys que viu a Catalunya. Va arribar quan en tenia 16, seguint el seu xicot, que s’havia avançat una mica, des del poblet de la província de Jaén on han nascut tots dos. Ella va venir empesa per aquest primer enamorament i pel desig de fugir de casa dels pares. Era l’única noia d’una colla de set germans i se sentia com una vulgar ventafocs maltractada per una mare exigent i masclista.

En aquests gairebé quaranta anys han tingut quatre fills i les han passat de tots colors. Han viscut sempre en un barri d’una ciutat metropolitana, format i crescut a base d’immigrants d’arreu de l’estat, primer, i d’arreu del món, després. No parla català i encara té dificultats per entendre’l: “No el sento parlar gaire sovint”, diu, excusant-se. Els últims anys ha vist com els seus néts sí que el parlen i el llegeixen, i n’està molt orgullosa. Els seus fills sobreviuen amb molts problemes: la crisi els ha tocat de ple, no tenen feina i la majoria han tingut poca sort en els matrimonis respectius. La mare els ajuda tant com pot: fa d’àvia, de cangur i de dona de fer feines per a tots i molt sovint els ajuda econòmicament. De vegades, diu, ho ha tret del menjar.

Ara el seu marit ha començat a parlar de tornar al poble. Assegura que allà, lliures de lloguer perquè s’instal·larien a casa els avis, viurien tranquils, sense treballar i amb poques despeses. Ella no vol ni sentir-ne a parlar. No vol tornar a casa de la seva mare -que, tot i ser molt gran, encara mana-, no vol esperar feta un escarràs que el marit torni del bar i, sobretot, no vol viure lluny dels fills i dels néts. Vol ser aquí per ajudar-los i vol veure créixer aquesta néta tan espavilada que parla tan bé el català.

S’hi resisteix tant com pot. Però sap que si el seu marit acaba decidint-se, ella el seguirà, com va fer quan era una adolescent i ell va venir cap a Catalunya. Quan m’ho explica, se li omplen els ulls de llàgrimes i diu, a manera de resum: “ Como diría Alejandro Sanz, tengo el corazón partío ”.