PILAR GODAYOL PROFESSORA A LA UNIVERSITAT DE VIC

‘La dona a Catalunya’

Un referent del feminisme

Capmany va fer de pont entre el feminisme d’abans de la guerra 
 I el de la segona meitat del segle XX. / UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI. ARXIU VIDAL-CAPMANY Zoom

Els anys seixanta Maria Aurèlia Capmany va topar amb La mística de la feminitat, de Betty Friedan, el llibre que va encaminar-la decisivament cap a un dels grans eixos de la seva vida i de la seva obra: el paper de la dona a Catalunya. Un clàssic del pensament feminista i un dels llibres més venuts de la dècada dels seixanta, La mística de la feminitat es va publicar als Estats Units el 1963. Guanyador del premi Pulitzer el 1964, parteix de l’experiència de quinze anys de treball de camp de l’autora, que no tan sols fa una radiografia de la situació de milions de dones nord-americanes que la mística de la feminitat ha aconseguit enterrar en vida i relegar a una mera funció biològica, sinó que les convida a enderrocar “la trampa de la mestressa de casa”. Juntament amb El segon sexe, de Simone de Beauvoir, és un dels dos assajos de referència del feminisme de la segona meitat del segle XX.

El 1965 Edicions 62 va encarregar la traducció catalana de La mística de la feminitat a Jordi Solé i Tura. La situació econòmica, jurídica i social de la dona nord-americana no tenia gaire a veure amb la de la dona catalana, que encara era castigada si era adúltera o se li prohibia el divorci. Sense haver acollit un moviment feminista combatiu com l’anglès o el nord-americà, el llibre va calar suaument en la societat catalana, fet que va induir Josep M. Castellet, promotor de la traducció catalana, a pensar a elaborar-ne una possible versió anostrada. Capmany va ser l’escollida per a la comesa. Fins a aquell moment no s’havia dedicat específicament a l’estudi de la dona, però les seves circumstàncies vitals i intel·lectuals hi acompanyaven. Acceptat l’encàrrec, Capmany començà a treballar-hi a partir d’uns interrogants, que bàsicament van esdevenir la tesi del llibre: on som?, què n’ha quedat de les velles reivindicacions?, la dona catalana se sent satisfeta del lloc que ha conquerit a la societat?

La dona a Catalunya. Consciència i situació va sortir publicat l’abril del 1966 i constitueix “la primera història moderna del feminisme” a casa nostra, com sosté Lluïsa Julià. Capmany hi conclou que la dona viu en una societat que pràcticament l’exclou: tant l’Església com l’Estat la priven d’intervenir socialment i, per tant, el matrimoni continua sent la millor sortida personal i social. L’autora no tan sols hi fa afirmacions contundents i polèmiques per l’època, com les crítiques contra el feminisme aigualit i conservador de la burgesia catalana, sinó que també hi planteja temes innovadors, com la condemna de l’ablació del clítoris o la possibilitat de la mitja jornada laboral. De vegades se li ha retret que les conclusions del llibre pequen d’imprecises, però és obvi que Capmany va encendre la metxa reivindicativa dels drets de les dones a Catalunya en un moment històric i polític clau del segle XX.

Una figura entusiasta

Les posicions feministes de Capmany es van convertir en una referència. Com ella mateixa afirma en els últims mots de l’epíleg a la segona edició, “si d’aquest llibre en sorgissin una munió de llibres contradient-lo, em donaria per satisfeta”. Entusiasta de la temàtica feminista i les seves reivindicacions, conscient que hi havia tota una nova generació que necessitava un replantejament, Capmany es va lliurar a la investigació i a l’escriptura, com també va participar en nombroses conferències, debats i col·loquis arreu de la geografia catalana. Van venir més llibres, com El feminismo ibérico (1970), Cartes impertinents de dona a dona (1971), De profesión: mujer (1971), El feminisme a Catalunya (1973), La dona. Obres selectes i inèdites (1975) o Dona i societat a la Catalunya actual (1978).

Gràcies a La dona a Catalunya, després del trasbals de la Guerra Civil, els estudis de gènere van cobrar força a casa nostra i la seva autora va esdevenir un model per a les joves escriptores nascudes al voltant de la dècada dels 50. Testimoni actiu de la història del seu temps, Capmany va fer de pont entre el feminisme d’abans de la guerra i el de la segona meitat del segle XX. I sempre va pensar en les noves generacions de dones catalanes, per fer-les “més valentes”, “més lliures”, “més arriscades”. Ara que el llibre fa cinquanta anys és just celebrar-ho, per les d’ahir, les d’avui i les que vindran.