HE LLEGIT NO SÉ ON

Quan el dolor t’arrenca la paraula

Quan el dolor t’arrenca la paraula / FRANCESC MELCION Zoom

Voler-se morir, voler no estar viu, voler no haver nascut

Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se. La frase és d’Albert Camus i pertany a la novel·la La mort feliç. L’escriptor i periodista britànic Matt Haig (Sheffield, 1975) encapçala amb l’afirmació de Camus el llibre Raons per seguir vivint, publicat per Empúries amb traducció de Marc Rubió. És un passeig en primera persona per la depressió que va patir Haig quan tenia vint-i-quatre anys. De cop i volta va quedar fora de combat, fins al punt que es volia morir. Més ben dit, volia no estar viu. No haver nascut. “Haver estat un dels tres-cents milions d’espermatozoides que no havien aconseguit arribar a l’objectiu”.

El suïcidi és una de les primeres causes de mort al món. Com que la majoria de persones que es maten són depressives, es pot dir que la depressió és una de les malalties més mortals del planeta. Provoca més suïcidis que qualsevol altra malaltia. Tot i això, la gent continua pensant que la depressió no és tan dolenta, perquè “només” és una malaltia mental. Com si el cervell no formés part del cos.

Matt Haig va arribar a la vora d’un penya-segat amb la intenció de tirar-se al buit i oblidar el dolor d’estar viu. Temps després, malgrat la por que li feia reviure aquell infern, n’ha escrit un llibre. I li ha anat bé.

La depressió no ets tu, és una cosa que et passa a tu

“La depressió no ets tu -aclareix Haig-. És només una cosa que et passa a tu. I una cosa que sovint es pot alleujar parlant. Paraules. Consol. Suport. Vaig trigar més d’una dècada a parlar obertament, adequadament, a tothom, de la meva experiència. Aviat vaig descobrir que el fet de parlar-ne és en si mateix una teràpia. On hi ha conversa, també hi ha esperança”.

En un llibre preciós, La ridícula idea de no volver a verte (Seix Barral), Rosa Montero hi aboca una idea similar: “El veritable dolor és indicible. Si pots parlar del que t’angoixa, estàs de sort: significa que no és tan important. Perquè quan el dolor cau damunt teu sense pal·liatius, el primer que t’arrenca és la paraula”. El dolor psíquic, diu Montero, és devastador perquè és inefable.

Després de la tempesta, ets una persona diferent

Ho escriu Haruki Murakami a Kafka a la platja : “...un cop passada la tempesta, no recordaràs com t’ho has fet per sobreviure-hi. De fet, ni tan sols estaràs segur que la tempesta s’hagi acabat de veritat. Quan surtis de la tempesta no seràs la mateixa persona que s’hi va endinsar. En això consisteix precisament aquesta tempesta”.

Les tempestes es veuen venir, però les depressions són difícils de detectar. La depressió és invisible. Et trobes malament, sí, però el malestar és un símptoma confús. Si et sents poca cosa, pots pensar: “Em sento poca cosa perquè realment sóc poca cosa”. En qualsevol cas, una autoestima baixa és un senyal d’alerta, al costat de la fatiga, la pèrdua de gana, els plors freqüents o la introversió sobtada.

Des de l’experiència d’algú que ha tocat fons i ha tornat a surar, Matt Haig gosa donar-nos consells per viure. Aprecia la felicitat quan la sentis. Beu a glopets, no engoleixis. Sigues amable amb tu mateix. Treballa menys. Dorm més. Més que parlar, escolta. Siguis allà on siguis i en el moment que siguis, intenta trobar alguna cosa bonica. Mira el cel. Mira els arbres. No et preocupis per coses que probablement no passaran. Si brilla el sol i pots estar a l’aire lliure, fes-ho. Vés amb compte amb el forat que hi ha entre on ets i on vols arribar. Sigues transparent amb tu mateix. Llegeix Emily Dickinson, Graham Greene, Italo Calvino, Maya Angelou... Llegeix el que vulguis. Però llegeix.