El poder político-coercitiu a la Catalunya contemporània, no democràtica, s’ha exercit per delegació de Madrid en virreis actualitzats: la borbònica figura del capità general i els franquistes governadors civils, a qui a principis de la dècada dels 40 es va sumar la secretaria provincial de Falange. Els quatre historiadors catalans rere Gobernadores es plantegen el simbòlic Govern Civil de Barcelona com a cas d’estudi i, alhora, com a reconstrucció dels itineraris personals i col·lectius de la societat de l’època. El llibre es beneficia dels seus múltiples treballs previs, però en alguns moments es ressent de l’absència d’un coordinador.

Javier Tébar se centra en la immediata postguerra. Per al pioner González Oliveros -com els àrbitres, els governadors són citats amb els dos cognoms-, l’objectiu principal era la repressió -per castigar els vençuts, intimidar els indecisos i, no ho oblidem, premiar els addictes- i la reespanyolització. Sense renunciar a la violència, el més populista Correa Véglison va afrontar la crisi d’abastiments, tot buscant assentar Falange localment. A continuació, Manel Risques ens mostra uns governadors que hereten problemes antics -abastiments i corrupció- i en sumen de nous: la incipient oposició catalanista i, sobretot, popular. Malgrat el continu escapçament del nombre de dissidents, tot salta pels aires -el cap de Baeza Alegría inclòs- amb la vaga de tramvies del 1951.

Immigració i catalanisme

Martí Marín s’encarrega de la part central del llibre, amb un primer capítol centrat en el llarg govern d’Acedo Colunga, molt més hàbil en la combinació de repressió de l’oposició i seducció dels sectors econòmics. També aquí es presta atenció a qüestions que el sobreviuran com la gestió de la immigració i les relacions amb el catalanisme conservador (amb Porcioles entremig). Garicano Goñi, en part continuador de l’anterior i futur ministre, protagonitza el segon capítol. Enrere ja els anys de la fam, els discrets intents modernitzadors van xocar amb els problemes derivats de l’acolliment de la immigració massiva i l’increment de les protestes polítiques.

Precisament, aquestes qüestions centren les pàgines de Pau Casanellas. En el tardofranquisme, Barcelona i Catalunya esdevenen una qüestió política i no només d’ordre públic. El càrrec, a més, es converteix en trampolí per a funcionaris del règim que preparen la seva conversió a demòcrates. El darrer d’ells, Sánchez Terán, futur ministre com Martín Villa i partícip de l’operació Tarradellas, trencaria el vincle amb Falange. El poder ja no exercia per delegació.