UN TAST DE CATALÀ

¿Podem dir “la Colau” quan no diríem “el Trias”?

El vertiginós ascens d’Ada Colau ha agafat algunes veus i plomes públiques amb el pas canviat: estaven tan avesades a menystenir-la que ara els costa trobar el to. Xavier Bosch se’n feia ahir ressò a la contra de l’ARA en un article que presentava una curiosa asimetria: al títol li deia “la Colau” i a dins “Colau”. Diria que en el seu cas el “la” del títol era irònic.

En llengua oral l’ús de l’article personal ja presenta una casuística dialectal força complexa. En gironí diuen l’Albert i la Maria però en Xavier (el Xavier sona xava). Més cap a Barcelona, en i el alternen. A la Terra Alta, diuen l’Albert i la Maria però Xavier. I de Tortosa en avall l’article desapareix. A les Balears, en canvi, mantenen les formes n’Albert, na Maria i en Xavier.

Però és en l’àmbit dels registres que la cosa es complica. L’article personal no comporta mai -com passa en castellà- un matís despectiu però sí un cert grau de familiaritat, de proximitat. Això fa que es tendeixi a usar poc amb els cognoms, si bé un cognom no sempre implica distància i el to del text -irònic o humorístic- pot justificar l’article.

Allà on, per algun d’aquests motius, diríem el Trias (o en Trias), és lògic i lícit que diguem la Colau. Per contra, on mai diríem el Trias dir la Colau pot ser vist com una franquesa extemporània, tot i que l’avali un ús arrelat. (Són ben pocs els que algun cop no han alternat Carreras o Aragay amb la Caballé.)

Es pot arribar a argüir que, igual que la marca de masculí no és de vegades un sufix sinó l’absència de sufix, un cognom -que no té marca de gènere- només ha de dur l’article la quan és de dona, perquè l’absència d’article ja ens diu que és d’home.

Però és un argument que no s’aguanta. ¿Trobem “la Clinton” en títols d’articles informatius? Molt rarament, i això que ja no pot ser més ambigu. Per tant, fem servir “la Colau” si el to d’un text ens ho demana, però en un d’estrictament informatiu quedem-nos amb “Colau” o “Ada Colau”.