PERE ANTONI PONS

Els dietaris de Blai Bonet, recuperats

El Gall Editor posa a l'abast en un sol volum 'Els ulls' i 'La mirada', tots dos escrits a la dècada dels 70

El cas de Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 1926-1997) és força singular en el panorama de la literatura catalana. Tot i que la seva obra -llibres de poesia, novel·les, dietaris- és altament valorada per molts escriptors i per importants sectors de la crítica i l’acadèmia, no ha tingut gaire sort editorial. Deixant de banda El mar, adaptada al cinema per Agustí Villaronga el 2000, les seves novel·les són difícils de trobar a les llibreries. Fa prop d’una dècada, a més, que s’espera la publicació de l’ Obra poètica completa.

Amb tot, el cas més flagrant eren els dietaris, que estaven descatalogats -Els ulls (1973) i La mirada (1975), publicats per l’editorial Pòrtic- o bé eren gairebé introbables - La motivació i el film (Empúries, 1990) i Pere Pau (Columna, 1992). Per sort, El Gall Editor -un dels segells balears més actius- ha decidit posar-hi remei. Ha publicat, en un volum, els dos primers títols dietarístics de Bonet i, per a finals d’any o per a principis del vinent, està previst que surtin, també en un sol volum, els dos darrers, acompanyats de La vida i els meus instants, un opuscle que Bonet va escriure quan l’Ajuntament va posar el seu nom a l’escola pública de Santanyí. Explica Gracià Sánchez, el responsable d’El Gall Editor, que “l’objectiu és que els lectors puguin tenir a l’abast tota l’obra narrativa autobiogràfica de Bonet”.

El poeta Pau Vadell i Vallbona ha revisat el text de l’edició. El criteri ha estat el de “la mínima intervenció” per preservar “l’idiolecte personalíssim” de l’escriptor. S’ha unificat “l’ús de cursives i de cometes” i s’han corregit alguns noms propis estrangers. El que no s’ha modificat gaire és la puntuació, ni tan sols quan no s’avenia “a un ritme prosòdic convencional”. La coberta de la present edició, que es va presentar al Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet, està il·lustrada per una fotografia de Toni Catany. S’hi veu el rostre de Bonet, amb aires de patrici proletari.

Una macedònia textual

Segons Margalida Pons, professora de literatura de la Universitat de les Illes Balears i autora de l’excel·lent pròleg amb què s’obre el volum d’ Els ulls / La mirada, “allò que més valorava Blai Bonet del gènere dietarístic és la llibertat amb què podia treballar-lo. En el dietari, va trobar-hi un gènere de grau zero, que li permetia crear una macedònia textual al seu gust”. Els ingredients d’aquesta macedònia, que té com a objectiu últim esborrar les fronteres entre els diferents gèneres, són la narració de tons novel·lescos, l’evocació memorialística, el relat personal o autobiogràfic, l’especulació intel·lectual i espiritual/teològica, la reflexió de caire assagístic i, ocasionalment, el lirisme.

“Es pot dir -afirma Pons- que Bonet aplica tècniques de la novel·la a l’assaig, com per exemple les trames enllaçades, que comencen, queden penjades i més tard són represes. També importa tècniques d’altres disciplines creatives, com el collage, propi de les arts plàstiques”. Bonet ho articula i ho expressa tot plegat a través d’una veu d’un vitalisme genuí i encomanadís, amb una autenticitat profundament personal i seductora. “Vaig pensar en les darreres paraules que Pavese va escriure al seu diari: «Non scriverò piú». Sóc un noi caparrut, però m’agrada anar nu al mar, i escric”.

Entre els temes recurrents dels dos dietaris, Margalida Pons esmenta “la reflexió sobre el paper de l’artista dins la societat -ell sempre es posiciona a favor dels escriptors lliures i no doctrinaris, a favor de Camus i en contra de Sartre-, l’autodescobriment del propi cos i el retrat del funcionament del món de les lletres, que ell voldria girar damunt davall i que ridiculitza en diverses escenes”. En una d’aquestes escenes -d’una mala llet finíssima, hilarant-, Blai Bonet conta com “Don Bernat Vidal, cronista de Santanyí”, va convidar el poeta Blas de Otero “a passar quaranta-vuit hores al poble perquè el poble, o el Poble, veiés gratis i al natural un comunista”. I ho remata explicant com, a l’hora del recital, Otero es va limitar a dir, mig adormit, un poema antiquat i molt inofensiu. Per Margalida Pons, un altre tema rellevant és “la tensió entre el que és urbà i el que és rural”. A principis dels 70, Bonet havia tornat a Mallorca després d’anys vivint a Barcelona, i el xoc entre les dues realitats “li va permetre desconstruir el mite de Mallorca com a illa de la calma”.

Tot és ara i aquí, i tot és veritat

Tant les pàgines d’ Els ulls com les de La mirada estan poblades per tot de personatges il·lustres de la cultura. D’una manera o una altra, hi treuen el cap els escriptors Carles Riba, Clementina Arderiu, Miquel Àngel Riera, Salvador Espriu, Llorenç Villalonga, Camilo José Cela i Gabriel Ferrater, així com els pintors Carlos Mensa, James Toland i Ellis Jacobson, entre d’altres. També hi surten William Faulkner, Isidre Nonell, Ramon Casas, Jean Genet i Picasso. Les definicions que els dedica són d’una sagacitat precisa i fulminant. D’Espriu, per exemple, en diu que sembla “redreçat per una lavativa de guix al cos” i que té aspecte d’estar “acompanyant-se en el sentiment”. I de Nonell, que era “un estornell de barri”. Boníssim, però res d’estrany, si no fos que Bonet escriu sobre tots ells -i sobre la mort de Kennedy, i sobre la revolució maoista…- amb la mateixa proximitat plena de vivor, com si a tots els hagués tractat en persona i tot ho hagués viscut. Afirma Pons que, justament, un dels trets dels dietaris és “l’homogeneïtzació cronològica”. És a dir, els fragments no segueixen “un fil causal ni temporal”, i Blai Bonet escriu sempre “com si tot acabés de succeir”.

Una conseqüència d’aquesta “homogeneïtzació cronològica” és la desaparició de la frontera entre imaginació i realitat, entre el que és inventat i el que és històric. Per Pons, “sempre hi ha una elaboració literària i una tendència a la hipèrbole”, però això no vol dir que no hi hagi veracitat i veritat. En aquest sentit, és evident que, a partir dels dietaris, el lector no sabrà com eren exactament les tertúlies a casa de Carles Riba, però sí que podrà copsar la veritat de l’home i l’escriptor Riba. Pons apunta que “alguna gent s’ha comportat de manera anòmala” amb Bonet, perquè “quan el que conta no és exacte, se’n diu que menteix, però quan altres escriptors fan el mateix, se’n diu que tenen molta imaginació”. El mateix Blai Bonet dóna la clau per interpretar el tumult fascinant de la seva literatura quan escriu: “La just aparent sensació de caos narratiu és l’única tècnica eficaç, funcional, d’expressar, no contar, la simultaneïtat del Sentit múltiple de la terra”.