El diàleg inacabat

mil y una muertes corina oproae la garúa 62 pàg. / 10 €

“Sé que hi ha innumerables tipus de lectures, i jo mateixa n’he viscut moltes, i totes les que he viscut, les he inclòs amb gratitud dins del compartiment de felicitats exquisides. Però només una m’ha fascinat i em continua fascinant amb l’atracció malèfica i irresistible dels plaers prohibits: la lectura com a substitut de la vida”. Crec que aquestes paraules d’Ana Blandiana, la poeta romanesa traduïda amb excel·lència al català per la seva compatriota Corina Oproae (premi Jordi Domènech de traducció poètica, 2016) resumeixen exactament el que penso que subscriuria Oproae punt per punt, tal és el grau d’identificació que existeix entre les dues. Perquè la poesia d’Oproae és, en la línia de Vinyoli, un “crit escrit” que neix de l’experiència, però que no s’explica sense la lectura, sense l’experiència de lectura com a recurs substitutori de la vida. I aleshores, en aquest ésser “llegit” tocat pel dol, l’escriptura esdevé un procés de catarsi, i la destil·la d’una manera gairebé biològica, és a dir, amb una lògica vital.

Mil y una muertes, que ha “sortit”, o ha sorgit, en castellà, que és una de les llengües de Corina Oproae (domina igualment l’anglès i el català i, evidentment, el romanès) és el testimoni més pur d’aquest fenomen. El poliglotisme d’Oproae fa que no sigui tan important la llengua en què escriu com l’essència del que diu. Viu a Catalunya des del 1998, i és cert que en la seva dicció castellana hi apareixen ecos de Cernuda, fins i tot de Vallejo, però el to i la poètica és més aviat d’aquella poesia referencial, falsament anecdòtica, plena d’ironia i de saviesa amarga d’una Szymborska, d’un Milosz. I probablement hi ha un pòsit, en la imatgeria, en la manera de construir les metàfores, en l’elegància d’aquesta veu trencada, nítida i alada, que deu tenir a veure amb vetes de la poesia romanesa. Marin Sorescu, que també va traduir brillantment al català amb Xavier Montoliu (premi Cavall Verd de traducció poètica, 2013), o la mateixa Blandiana, o Lucian Blaga. Mil y una muertes (amb els ecos de Les mil i una nits, i també potser de L’home de les mil cares ) és aquesta presència ominosa que abassega, polièdrica, que mai no sabem quan es manifestarà, que deixa un solc en l’ànima a cada pèrdua, que ens aterreix i alhora ens fascina amb tremolor perquè xifra, en realitat, tot el misteri de la nostra vida. La indagació poètica d’Oproae, a partir de la mort de la mare, és d’una intensitat extrema, amb els poemes subtilment encadenats en un diàleg inacabat, inacabable.