Llegim 14/06/2014

El dia que un gol de Ghiggia va silenciar un país sencer

i
Joan Serra
2 min

Deia Bill Shankly, l’entrenador del Liverpool més reverenciat pels aficionats d’Anfield, que “el futbol no és una qüestió de vida o mort, sinó alguna cosa molt més important que tot això”. Shankly acostumava a tenir raó. El 16 de juliol del 1950, els 200.000 brasilers que van omplir l’estadi de Maracanã per presenciar en directe com el Brasil conqueria el Mundial de futbol a casa pensaven que no hi havia res més important que aquell partit. En un Maracanã acabat d’estrenar, convertit en icona del progrés d’un país que se sentia el centre del món, s’hi llegien pancartes felicitant els campions.

La victòria es donava per feta. Però, al vestidor visitant, un grup de futbolistes uruguaians feia dues hores que esperaven ansiosos l’inici del partit. Els havien conduït a l’estadi amb prou marge de temps per passar desapercebuts. Ningú va pensar en ells fins que Alcides Edgardo Ghiggia, en una galopada de 40 metres per la banda dreta quan el partit s’esllanguia, va capgirar el marcador amb el gol que va donar nom al maracanazo. L’Uruguai era campiona. Moacir Barbosa, el porter brasiler aquella tarda a Rio de Janeiro, va caure en desgràcia fins al darrer dels seus dies. El país, derrotat, li va girar l’esquena. El Brasil mai més va jugar de blanc per esquivar la malastrugança. Ghiggia, que sempre ha recordat com va fer silenciar un poble sencer, encara és un heroi a l’Uruguai. A Montevideo, pronunciar el seu nom, així com els de Julio Pérez o el capità Varela -conegut com El Negro Jefe-, és sinònim de gest reverencial.

El Mundial del 1950 va dibuixar un conglomerat d’històries de vencedors i derrotats, relatades amb tendresa per Toni Padilla, cap d’Esports de l’ARA. Aquell era un món de postguerra, en què el futbol encara transitava cap al professionalisme. Avui seria inimaginable pensar que una selecció es desplacés des d’Europa fins al Brasil en vaixell, passant dues setmanes sense completar més entrenaments que simples exercicis a la coberta. La selecció italiana de l’època ho va fer, present com era en el record dels futbolistes l’accident aeri que va eliminar del mapa el gran Torino. També seria impensable que, coincidint amb el Mundial, a una de les estrelles del moment se la destinés a una gira promocional pel Canadà i els Estats Units. Anglaterra, orgullosa de ser la inventora del futbol, no es prenia seriosament el campionat i va minimitzar la participació de Sir Stanley Matthews, el millor talent britànic.

Retrat rere retrat, l’obra apropa al lector les altres històries d’aquell campionat, un retrat paral·lel. Hi tenen cabuda la tristor de Zizinho, estrella d’una selecció brasilera estigmatitzada, el gol més famós de Telmo Zarra per derrotar Anglaterra, una diana narrada per Matías Prats pare a la gespa o el desconcert de Jules Rimet per entregar la copa de campió quan el Brasil ja plorava. Perquè el futbol no és una qüestió de vida o mort. És molt més important que tot això.

stats