EL LLIBRE DE LA SETMANA
SIMONA SKRABEC

Els deserts que tenim a la vora

Els deserts que tenim a la vora / C. CALDERER Zoom

Mercè Ibarz ens diu a Vine com estàs que un paisatge es pot llegir. Fins i tot les persones són observables igual com camps, rius i muntanyes. Les persones són paisatges mòbils i inestables, la lectura d'un rostre és incerta, sempre incompleta. No hi ha cap clau que permeti entrar de dret i desxifrar els solcs de les línies d'expressió o la tonalitat d'una plana erma, pedregosa. El món existeix, simplement. Tota relació amb allò que ens envolta comença amb la manera de mirar. Veiem només allò que som capaços de percebre. Així que la tasca d'un cronista és deixar que els detalls i les minúcies vagin aflorant. Cal escrutar els rostres i els escenaris a consciència perquè la conclusió precipitada anul·laria la complexitat de la vida.

Gràcies a aquesta actitud, Mercè Ibarz evita caure en el parany que s'empassa la majoria dels intents de reconquerir el passat marcat per la guerra des de la perspectiva actual. La primera part del llibre, "La guerra vista des del mas", és un relat sobre els fets clarament indicats amb el títol: una reconstrucció del passat familiar, dur, traumàtic. L'autora exposa el lector a un torrent d'imatges que semblen els talls d'una pel·lícula documental. Els fotogrames, però, passen massa de pressa, sense donar el respir per poder pensar què està passant, com són aquesta gent i quins són els seus sentiments. Hi ha un filtre que impedeix mesclar la perspectiva del lector amb les vides dels protagonistes. La identificació resulta impossible, són personatges distants: la frontera del temps és una frontera infranquejable.

Mercè Ibarz mostra el pas que transforma el record en un relat. A mesura que el temps va avançant, els individus es convertiran en caràcters tipificats: la matriarca d'una plana erma, els germans enfrontats... El centre d'aquesta escalada d'imaginació simbòlica és l'escena, onírica, en la qual la vella dama del mas es prepara per rebre una visita molt especial: la de Franco en persona.

La lliçó apresa a les terres de la frontera, entre els paratges desèrtics de la Franja, es transforma en la segona part del llibre en una eina per escrutar el present més immediat. La vida viscuda passa frec a frec. Però no som davant d'un dietari autobiogràfic -que acostumen a disfressar els errors i amagar els fracassos- sinó testimonis d'un combat duríssim amb els records més quotidians. Cada gest, mirada, pensament ha de ser pensat de nou, analitzat des de la distància. I a partir d'aquestes microanàlisis Mercè Ibarz construeix tota una lliçó moral de com afrontar els deserts que tenim més a la vora. O, dit amb les paraules de Marcel Proust, que també cita: "El cor és la suprema dimensió de la intel·ligència".