La literatura del lament té moltes possibilitats de guanyar-se lectors: és fàcil sentir empatia per aquell que ha patit i ja no sap quantes cicatrius porta al cor. Funciona si en el moment de la lectura pensem que som els més desgraciats del món i, per tant, ens tranquil·litza descobrir que hi ha algú altre que encara ho és més, i funciona també si som del tot feliços i fruïm asseguts còmodament al sofà passant pàgines en què el protagonista anuncia els pitjors mals d’amor. En tots dos casos l’experiència oscil·la entre el dolor i el plaer i, per tant, ressona i se’n multiplica l’efecte. Nabokov deia que la millor lectura es produeix quan hi ha una certa distància entre l’obra i el lector, no prou grossa perquè el lector no pugui sentir, estremir-se o apassionar-se, però no tan petita perquè no pugui analitzar de manera intel·lectual com l’artista està construint el castell de cartes que és tota gran construcció literària. És a dir, creia que calia llegir no només amb el cap o no només amb el cor, sinó amb allò que els connecta, l’espina dorsal. I hi ha molts moments de Yo te quise más en què notem un calfred a l’espina dorsal, escenes d’autèntica revelació, com el moment en què el protagonista llegeix el seu destí als ulls de l’amic de l’ànima amb qui ha anat a fer una copa en un bar del Lower East Side: l’estimarà per sempre i sense cap possibilitat de ser correspost.

Perquè aquest és el gran tema del llibre: l’amor no correspost, i la profunditat a què pot arribar com a exercici ideal i solipsista. Sense l’intercanvi, sense la posada de peus a terra que representa tota relació real, l’amor és aquella bombolla que no fa més que engrandir-se a mesura que passa el temps i ningú no la punxa. El protagonista, el Ben, és un gai que en algunes fases de la seva vida s’ha definit com a bisexual, i ha tingut una sèrie de relacions amb dones, però no aconsegueix estimar-les de la mateixa manera que estima els homes: les dones són infermeres, amigues, anelles on agafar-se quan el món s’enfonsa. El Ben s’enamora perdudament del Hank, un heterosexual irresistible que sent una estranya atracció pel Ben, el seu alumne a la universitat. En una de les millors parts del llibre es narra l’amistat entre els dos homes, cada vegada més íntima, per la Nova York dels anys 80: la irrupció de la sida, la mort de tants nois, el patiment, la joventut destrossada. Més tard apareix la Ruth, l’element que desequilibrarà la relació: els dos homes se n’enamoren de maneres diferents, però cap de les relacions que tinguin serà del tot satisfactòria, com si només poguessin encaixar, i encara de manera disfuncional, quan estan tots tres junts. Més tard també apareixeran les malalties, l’edat madura, tot allò que els amics negaven que passaria quan eren joves: “ ¿Te acuerdas de todos aquellos locos que se paseaban por la calle hablando solos? Ahora tienen móvil ”.

El llibre està escrit d’una manera que reflecteix la història que explica, o més aviat la personalitat del protagonista: té una veu molt poderosa, que atrapa des de la primera línia fins a l’última, tot i que s’adreça a una segona persona que estem esperant conèixer i això no es resol al final. Té un estil característic, que abusa de les frases curtes, les reiteracions i els punts i a part, però és del tot identificable. L’estructura està molt descompensada entre la primera part -massa llarga i prolixa- i la segona i tercera, que podrien ser molt més interessants del que són si tinguessin més espai. La trama avança fent salts endavant i endarrere en el temps en qüestió de poques línies, i la quantitat d’informació que s’avança funciona com a esquer per continuar llegint. No és perfecte, sovint peca d’un excés d’autocompassió, i per això s’allarga, però també titil·la a estones amb una emoció que està a punt de rebentar la pàgina.