12/12/2015

De derrota en derrota

2 min

Territori capital tanca el díptic sobre la Guerra Civil a Catalunya, a càrrec del catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona José Luis Martín Ramos. Si el previ La rereguarda en guerra (2012, també a L’Avenç) se centrava en el fracàs del 18 de juliol i el posterior enfrontament entre projectes revolucionaris (“els anarquistes -no n’hi havia un de sol-, el proletari del POUM i el popular del PSUC”) i reformistes (ERC), aquest arrenca amb els Fets de Maig de 1937 i arriba fins a la derrota final.

Davant d’una guerra omnipresent, el relat se centra, amb obsessiu detall, en el dia a dia político-social del minvant territori catalano-republicà. La reducció jurisdiccional va paral·lela a la de les competències autonòmiques. Així, “l’horitzontalitat de les relacions entre la Generalitat i el Govern de la República” queda “definitivament trencada per la intervenció de les forces del Govern de València en la resolució del conflicte de maig”, sobretot arran del trasllat a Barcelona de la capitalitat republicana el 31 d’octubre de 1937.

Tot i el complex escenari, la política catalana se’ns apareix sovint segrestada per un caïnisme entotsolat i per un fiar-ho tot a una màgica intervenció exterior. La primera derivada la il·lustra la lluita per l’hegemonia entre el PSUC i ERC, un cop escombrat el marxisme heterogeni del POUM i noquejada la influència institucional de la CNT. La baralla és sobretot l’enfrontament entre dues impotències, ja que ni la puixança dels “psuqueros”, ni el declivi dels republicans bastaven perquè cap dels dos s’imposés. La segona característica culmina les intrigues interiors. Les maniobres a l’exterior cercant una solució per separat només van servir per evidenciar la desorientació de la naïf política catalana i accentuar la desconfiança dels republicans espanyols.

La incomprensió de Catalunya

Amb tot, el trist paper dels polítics catalans durant la guerra només subratlla la incomprensió ja existent envers la realitat catalana. A la particular arquitectura institucional autonòmica, s’hi sumava una estructura de partits diferent amb un PSUC “massa heterogeni per als gustos de la direcció del PCE”, una ERC encara majoritària a les alcaldies i la Generalitat, i un sindicalisme encapçalat per la CNT. No trobem res similar en una Espanya republicana on Negrín concentrava poder, els republicans volien i dolien, i el PCE actuava com a autèntica corretja de transmissió. Tot plegat, un malbaratament d’energies que no només comprometia la victòria -i la vida a la rereguarda-, sinó també la futura oposició dins i fora d’Espanya i Catalunya.

stats