Quan democràcia volia dir autonomia

El 28 de novembre del 1979, el recentment desaparegut i aleshores governador civil de Barcelona José María Belloch remetia un contundent informe reservat a Madrid: “ Este gobernador civil, desde su toma de posesión, viene repitiendo que no puede haber una democracia sólidamente instalada en España, si no existe estabilidad política en Cataluña ”.

En altres paraules, la credibilitat del procés democratitzador espanyol es jugava també en la resposta a les demandes d’autonomia catalanes. I és que, en aquells anys, democràcia equivalia a autonomia. L’equivalència era un triomf de la singular oposició democràtica catalana, capaç de construir plataformes unitàries gràcies al quall del catalanisme. Però el binomi també esdevenia un repte per als dirigents de la Transició, forçats a donar-hi resposta, i per als de la resta de l’oposició, obligats a integrar-la dins dels seus programes i proclames.

Amb un bagatge ja consolidat, Molinero i Ysàs recorren aquests primers anys del postfranquisme. La reconstrucció es fa tant a través de la rica -i sovint interessada- bibliografia existent com d’arxius, diaris i entrevistes personals. Aquesta diversitat de fonts i la mateixa complexitat del període compliquen la síntesi i afavoreixen la sensació de caos. Per combatre-ho, els autors saben combinar la narració cronològica amb una focalització sobre fites concretes del període.

La culminació de Tarradellas

La cuestión catalana evidencia com la Transició només era possible amb gent com Adolfo Suárez al capdavant, capaç de combinar les accions concretes amb la manipulació de les percepcions. Conscient de les fortaleses i debilitats, tant les alienes com les pròpies, la gestió del problema catalán se’ns apareix com el paradigma d’aquesta habilitat, de la qual l’operació Tarradellas representa la culminació. Així, Suárez aconsegueix un impossible: satisfer les demandes d’autonomia, impedir un govern d’esquerres a Catalunya, trencar la unanimitat del catalanisme i evitar la insurrecció dels sectors més intransigents.

Finalment, es fa difícil no llegir aquest relat sense un ull posat en l’actualitat. Perquè, ¿com es pot valorar l’actuació i les posteriors memòries de Jordi Pujol després de la seva confessió? ¿O com es pot evitar no pensar què hauria succeït si les Corts espanyoles no haguessin suprimit de l’Estatut de Sau la competència per a la “regulació i execució de referèndums”?