La democràcia urbana

La democràcia urbana / MARC ROVIRA Zoom

El mapa electoral de les últimes presidencials als Estats Units revela un país majoritàriament republicà amb dues costes principalment demòcrates. Els liberals americans -el més aproximat a una esquerra a l’europea- s’han refugiat a les grans urbs. Si a aquesta tendència hi sumem experiències de govern municipal regides per l’agenda política progressista (medi ambient, educació, transport públic, participació...) s’entén molt millor l’origen de l’entusiasta llibre signat pel politòleg Benjamin R. Barber (Nova York, 1939).

Barber defensa un retorn als orígens: la democràcia va néixer a redós de les ciutats i ha de tornar-hi. Entremig, els estats nació haurien ajudat a consolidar-la, però davant la complexitat del present han esgotat el seu temps. La profecia és un pèl agosarada i, almenys al nostre entorn, resulta qüestionable parlar de l’obsolescència dels estats i dels nacionalismes. L’autor, però, es referma en la creença i assegura que la sobirania i la nacionalitat monocultural els limita i els incapacita, davant d’unes ciutats presentades com l’instrument ideal per a una governança global i democràtica, per sobre de fronteres físiques i mentals.

Cap a un Parlament de ciutats

Amb tot, l’aposta no és de substitució. Si els alcaldes governessin el món. Països disfuncionals, ciutats emergents planteja un model de governança paral·lel, un model de poder tou complementari del poder dur hegemònic. Segons Benjamin R. Barber, es tracta de convertir les institucions urbanes, sectorials i regionals ja existents, en unes de nova factura, oficial i global. Aquest futur Parlament de ciutats potenciaria la governança participativa, la xarxa col·laborativa i el confederalisme. És a dir, aprofundiria en els trets característics de la política municipal. En altres paraules, passar “dels estats a les ciutats, de la independència a la interdependència, de les ideologies a la resolució de problemes”.

Aquest optimisme omnipresent no cega l’autor respecte d’algunes limitacions. Entre d’altres, destaca la qüestió de la representativitat. Malgrat el creixent ritme d’urbanització, no tothom viu a les ciutats; malgrat l’exemplaritat de certs governs municipals, no tothom està exempt de corrupció i nepotisme; malgrat disposar d’amplis catàlegs de bones pràctiques, no tothom vol o està en condicions d’implantar-les. Coherent amb la realitat política de les ciutats i alcaldes que admira, Barber aposta pel pragmatisme: “Solucions parcials, remeis adequats i bones pràctiques”.

El llibre conté dos elements més que resulten interessants. D’una banda, cada capítol es tanca amb un breu apunt sobre alcaldes concrets. Una mena de galeria d’honor de grans regidors globals, summament interessant per la seva diversitat i, alhora, per un cert perfil compartit: “personalitat forta amb dosis d’arrogància i d’humor”, “enfocament pragmàtic de la manera de governar”, “voluntat d’involucrar-se” i “compromís amb la ciutat”.

De l’altra, Si els alcaldes... suposa l’enèsima evidència del prestigi global de Barcelona. De fet, la versió catalana (coeditada per l’Ajuntament i potser això explica que es posin en pla d’igualtat, sense la necessària perspectiva històrica, les figures de Pasqual Maragall i Xavier Trias) té un pròleg exprés de l’autor, i l’exemple de la capital catalana apareix recurrentment al llarg del text. A les portes d’unes eleccions municipals, potser no seria accessori que les diferents candidatures tinguessin present el valor d’un reconeixement internacional que no s’hauria de malbaratar gratuïtament sinó que caldria conservar i incrementar.