ELS LLIBRES I LES COSES

El poder del poder està sobrevalorat

El poder del poder està sobrevalorat / PERE TORDERA Zoom

El diplomàtic i escriptor Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954), exambaixador a Londres i exassessor de Zapatero, ha convertit en llibre la seva reflexió i experiència després d’anys de veure el poder de prop, des de dins. Les lleis del castell (Pòrtic), premi Godó d’assaig, és un passeig pels passadissos dels que manen de la mà de clàssics com Aristòtil, Montaigne, Maquiavel, Nietzsche, Arendt, Pessoa, Canetti... Al marge d’un cert enlluernament per Zapatero que costa de pair fins i tot al lector més ingenu, Casajuana fa una interessant aproximació al tema, desapassionada i ponderada. Tot i que dedica un capítol a l’humor, només li faltaria un punt d’ironia per tenir segell britànic.

A l’autor l’atreu el poder, les seves grandeses i misèries, veure els mecanismes pels quals l’exercici de l’autoritat treu el millor i el pitjor de les persones, dilucidar el que té d’espectacle però també la seva càrrega de profunditat. Es nota que és dels que gaudeix des de la segona fila. No desvela cap tafaneria, però sí molta psicologia de “l’univers entre kafkià i hobbesià” del castell. Ens acosta a una realitat polièdrica en què res no és ben bé el que sembla.

Plana pel llibre la convicció que l’atzar i la improvisació són més decisius del que ens pensem. És a dir, que sobrevalorem el poder del poder: “Atribuïm freqüentment a l’astúcia el que és obra de l’atzar, i a la mala fe el que és resultat de la ignorància o l’error”. I aquí, una cita impagable de Bioy Casares: “El món atribueix els seus infortunis a les conspiracions i les maquinacions de grans malvats. Penso que se subestima l’estupidesa”.

Una altra idea suggeridora és l’equiparació del poder amb el fum o l’aigua: “És possible trobar-se en el centre neuràlgic del poder i no adonar-se’n”. Però també amb una il·lusió, perquè en realitat sempre depens d’altres: de funcionaris, empresaris, mitjans de comunicació, del partit... ¿Llavors hem de parlar de poder o només d’influència? Potser per això és més fàcil arribar-hi que exercir-lo.

El poder, esclar, també és una servitud que et deixa sense vida interior, que t’esclavitza. Com escrivia un altre diplomàtic, Josep Carner, en realitat, tan atractiu com és, i no és més que una presó. I bé, al final, per sobre de tot, el poder és acció... i paraula! Diguem-ho amb Napoleó: “Només es pot governar un poble oferint-li un futur. Un governant és un venedor d’esperances”.