Drone (pronunciat droun, amb la o que pot ser vocal neutra) és, en anglès, el verb que descriu el brogit greu i monòton que fan alguns insectes quan volen. Com a nom significa abellot (i algú que viu de l’esforç dels altres). I també, d’uns anys ençà, aeronau no tripulada i sovint teledirigida. És en aquest sentit que el català i moltes altres llengües l’han manllevat.

Perquè un estrangerisme s’integri a la llengua (sovint no ho fa) cal un procés d’adaptació. D’entrada fonètic -diem dròn (amb r catalana)- i, en la mesura que es percep que el terme és i serà necessari, com és el cas, també gràfic: passem de la cursiva a la rodona.

Mentre s’escriu en cursiva, no passa res si no es pronuncia com es llegiria en català. Però, quan passem a la rodona, sembla més normalitzador -menys excepcional- que l’escriptura s’avingui amb la pronúncia. Escriure’l en rodona el fa català i, si és català, esperem que es comporti com qualsevol paraula catalana i no resulti ortogràficament anòmal.

El català tendeix més a adaptar ortogràficament els estrangerismes que algunes llengües veïnes. Quan Fabra decideix escriure futbol o esport (i no football i sport, com el francès o l’italià) inaugura una tradició -més paral·lela a la del castellà o el portuguès- que fa que avui escriguem, per exemple, bodi, estrès, escúter, fúting, bàsquet, magazín, xip o xou.

Tendeix vol dir que no ho fa sempre. Escrivim, per exemple, blues, boom, croissant, rock, whisky o zoom. En tot cas, els estrangerismes que, tot i no estar adaptats ortogràficament, són prou comuns per escriure’ls en rodona (és el cas de tots els d’aquest paràgraf) són més l’excepció que la norma.

Tenint això al cap i constatant que el drone és aquí per quedar-s’hi, l’ARA (entre altres grans mitjans) ha decidit adaptar-lo ortogràficament i escriure’l en rodona. Escriure dron i drons. És un pas que, per ara, el Termcat no ha fet però que segurament farà aviat.