La història també la fan els secundaris

els ponts trencats manuel milián mestre pòrtic 570 pàg. / 22,50 €

La història també 
 La fan els secundaris / EFE Zoom

Cursava l’últim any de periodisme quan, amb una companya, se’ns va acudir fer un reportatge extens sobre els orígens del Partit Popular (PP) a Catalunya. De seguida algú ens va encaminar cap a Manuel Milián Mestre, i va afegir que “No hi ha ningú que sàpiga més coses d’aquell món” i “És la persona amb els braços més llargs de la ciutat, carregats sempre de llibres i informes”. Dos trets que, encara avui, destaquen en l’autobiografia del personatge.

Nascut als Ports (el Forcall, 1943) en un entorn familiar conservador, influenciat pel seu erudit oncle mossèn Manuel Milián Boix i educat a l’aiguabarreig del seminari de Tortosa, la seva trajectòria posterior l’ha convertit en un secundari de luxe -tot i que en alguns episodis potser exageri la pròpia rellevància- en tres escenaris de la vida pública catalana: la premsa, la política i l’empresa. Al primer s’hi va vincular en baratar, per consell de Baltasar Porcel, la carrera eclesiàstica per la universitària. Des de les pàgines d’El Noticiero Universal, Tele/eXpres i el Diario de Barcelona, defensarà la via de la reforma enfront del búnquer franquista, i de l’ordre enfront de la voluntat de ruptura d’unes esquerres pràcticament hegemòniques a l’oposició.

De Fraga a Foment

L’aposta política de Milián Mestre passarà per l’intent d’articulació d’una dreta catalana autòctona (“La llengua no és discutible, com no ho és la mare”) i alhora sincronitzada amb un referent espanyol. Després d’unes primeres experiències dins l’encotillat món del terç familiar franquista i l’antiporciolisme (d’Eduardo Tarragona a Fèlix Estrada Saladich), sorgeix la fascinació per l’exministre i ambaixador espanyol a Londres, Manuel Fraga, presentat com l’home providencial capaç de bastir els necessaris ponts de diàleg. El miratge, però, naufraga irremissiblement en les seves successives reencarnacions (d’aspirant a tot a president-fundador del PP previ a José María Aznar), en no tenir prou en compte el llast del propi passat o la profunditat dels canvis sociològics viscuts.

Al repetit fracàs de l’opció fraguista s’hi suma la incapacitat dels conservadors per capitalitzar els encerts, tant propis com col·lectius. Així, l’operació Tarradellas -aventura de la qual Milián Mestre es reclama autor intel·lectual- representaria el zenit del reconeixement de Catalunya, però seria Adolfo Suárez qui se’n beneficiaria, i el tacticisme polític posterior malbarataria l’experiència. Per la seva banda, els acords del Majestic, interpretats com l’exemple de màxima sincronia politicoeconòmica entre govern central i autonòmic, hauria saltat pels aires arran de la intransigència d’un Aznar emborratxat de majoria absoluta.

Aquesta última deriva l’hauria dut a trencar amb el PP, després de ser diputat a Madrid durant onze anys, i cap a posicions de crítica comprensió cap al procés en el seu vessant més econòmic. Milián Mestre insisteix en la profunda diferència existent entre la burgesia emprenedora catalana i l’extractora madrilenya. De fet, l’àmbit empresarial serà el punt de trobada entre les seves posicions ideològiques i les seves habilitats professionals, actuant com a conseller i professional en nombroses companyies.

Col·laborador habitual de la patronal catalana, Milián Mestre dóna xifres de la campanya de la por amb què “Foment del Treball Nacional va aconseguir derrotar els moviments i els partits marxistes a les eleccions de 1980”. Només parla de les insercions publicitàries pro partits d’ordre i antiesquerres, però oblida les més que possibles aportacions directes als partits conservadors i a l’aleshores antimarxista ERC. Amb tot, l’alegria serà parcial, ja que la torna serà el fracàs de la seva Solidaritat Catalana i la constatació de les limitacions a l’hora d’articular una tercera via d’ordre i catalana.