PERE ANTONI PONS

Una declaració d’amor a la llengua gallega

Una declaració d’amor a la llengua gallega Zoom

La venedora de paraules, un recull de relats breus del lingüista i escriptor Séchu Sende (Padróm, Galícia, 1972), ha estat un dels títols més exitosos -30.000 exemplars venuts- de la literatura gallega de l’última dècada. S’entén. No tant per la qualitat literària de l’obra -molt desigual- com pel seu vessant sociopolític i el seu esperit de reivindicació lingüística. Gairebé tots els 42 textos tracten el mateix tema, la situació actual de la llengua gallega, minoritzada al seu propi país, desprotegida davant dels embats del castellà i progressivament abandonada pels que n’haurien de ser els parlants. Salvant totes les distàncies entre el gallec i el català, la publicació en la nostra llengua d’una obra com aquesta és un encert.

Tot i que Sende no ha escrit un llibre programàtic, sí que hi ha un posicionament clar, quant al tema de la llengua. Hi ha, sobretot, la voluntat de mostrar el fet de parlar gallec com una cosa necessària i normal, que no ha de justificar-se per res ni davant de ningú. També hi ha un afany per deixar en evidència les actituds d’autoodi i els estúpids complexos fundats sobre categories falses, com la que diu que hi ha llengües de primera i de segona. Argumentalment, aquest posicionament lingüístic a favor del gallec es concreta de maneres diverses: en l’estranyesa d’una nena petita que sent com els pares parlen entre ells en gallec però a ella li parlen en castellà; en un personatge que ha perdut la llengua i va a buscar-la a l’oficina dels objectes perduts; en un diàleg entre n i h (el so de nh ) per una banda, i el so de la ñ, la seva competència castellana, per l’altra; o en el monòleg ple de dignitat d’una “paraula comuna” amenaçada de substitució per un arrogant castellanisme. La reivindicació pot ser lúdica, melancòlica o emotiva, però mai no és inflamada o rabiosa, i sovint està filtrada per aquella ingenuïtat infantil de qui veu les coses netes de prejudicis.

L’homogeneïtat temàtica dels 42 textos té un contrapunt en la varietat de tons (hi ha textos combatius, humorístics, fantasiosos, entranyables) i en una riquesa formal considerable, que inclou des de relats de ficció de tall clàssic, faules poetitzants i al·legories fins a un manual d’instruccions, un estudi sociolingüístic, una sessió de ouija amb Castelao i un prospecte mèdic. Concebut com una declaració d’amor al gallec, La venedora de paraules és un llibre ocurrent i simpàtic, però és tan poc maliciós que, en ocasions, resulta obvi. Recomanable, sobretot, per als lectors joves.