EL LLIBRE DE LA SETMANA

El dard al lloc comú

El dard  Al lloc comú Zoom

Durant la dècada dels noranta, el lingüista i acadèmic Fernando Lázaro Carreter va tenir una secció en diversos diaris que es titulava El dardo en la palabra, on analitzava bons i mals usos del llenguatge periodístic castellà i alertava sobre l’ús poc curós de la llengua. Era apassionant. Els contes i els articles d’Empar Moliner podrien constituir-ne una altra que es titulés El dard al lloc comú, on es disseccionaria l’estultícia que ens assola a través de l’enorme quantitat de clixés que fem servir en el llenguatge de cada dia i que ella rastreja com una fura gràcies a una oïda finíssima i podríem dir que irritable. No crec que exageri si afirmo que el que més l’obsessiona com a escriptora són les paraules o expressions que de sobte es posen de moda i ocupen un espai -sobretot en l’àmbit mediàtic- molt per sobre del que havien ocupat mai. Ara ja no correm, sinó que fem running, i qualsevol demana “un Montsant” per sopar. Moliner no es queda en l’anàlisi lingüística, sinó que, com que té ull d’escriptora, es pregunta quines motivacions psicològiques hi ha darrere d’aquests usos lingüístics tan capriciosos, i al voltant d’això munta l’argument de molts dels seus contes: una parella d’amigues de les que diuen “fer un entrenillo” són assaltades a la carretera de les Aigües, per exemple. Martin Amis deia que tota escriptura (i tota crítica literària) era una “campanya contra el clixé” i Moliner s’ho pren al peu de la lletra. I ja tinc la sensació que, en un futur recull de contes, Moliner n’hi inclourà un sobre una crítica literària que fa servir expressions com s’ho pren al peu de la lletra, una mica òbvies i que busquen la broma fàcil, perquè és fàcil fer la broma sobre algú que escriu i “es pren les coses al peu de la lletra”: és aquesta inflexibilitat total amb els usos tòpics, melindrosos o senzillament no exactes de la llengua el que constitueix el motor principal de l’activitat creativa d’Empar Moliner.

No és l’únic: n’hi ha un altre que consisteix a tractar de forma literària temes d’actualitat periodística, ja sigui perquè formen part de la seva realitat professional (col·labora en premsa, ràdio i televisió de fa anys) o de la seva quotidianitat: així, hi ha contes que passen en platós de programes culturals de televisió, sobre gastronomia, un sobre el bullying a les escoles i un altre sobre la suposada divisió que el procés està causant en les famílies catalanes. En el cas del que m’ha semblat el millor conte del llibre, Dos anys en la vida de la Flora Camí, la protagonista és una corredora o, com fa bé de dir-ne Moliner per escarnir-ne l’ús, una runner. És el conte més ben construït i que dibuixa el personatge més complex: la protagonista en aparença ha trobat un nou hobby -sortir a córrer- que la distraurà dels problemes que té, però com més èxit té corrent, menys acceptada és en els cercles íntims. Amb empatia però sense commiseració, Moliner fa un retrat exacte de la soledat d’una corredora de fons que podria ser qualsevol de nosaltres.

No tenir lloc per amagar-se

Altres contes, en canvi, no acaben de reblar el clau. Són bones descripcions d’entorns laborals frívols com el de la televisió o el dels gastrònoms rics i operats que viuen en un àtic de luxe del passeig de Gràcia, però ens quedem amb ganes de saber més de l’ànima que s’amaga darrere d’aquelles pells estirades o maquillades. En un pròleg sobre Alice Munro, Jonathan Franzen elogiava els escriptors de conte per sobre dels de novel·la perquè, deia: “No tenen un lloc per amagar-se. El conte s’està acabant i, si no tens res a dir, ho sabré”. Hi ha massa vegades en què arribem a l’última línia del conte i no estem del tot satisfets.

El to irònic i l’humor negre que han constituït sempre les marques de fàbrica de Moliner continuen amarant els textos: hi ha mostres d’un grau de mala llet infinita. Però el talent que li sobra (i que li serveix per empescar-se un títol brillant, per exemple) lluiria més si bregués amb un grau més alt de complexitat en l’elaboració de les trames i dels personatges.