JAUME CLARET

Quan la cultura és història

Quan l'1 d'octubre de l'any passat moria Eric Hobsbawm, les valoracions eren unànimes: desapareixia l'historiador més respectat de l'últim segle. La seva figura transcendia l'etiqueta de ser l'últim representant de l'escola marxista britànica. Fins i tot algú tan allunyat ideològicament com Niall Ferguson reconeixia el que constitueixen, encara avui, les quatre eres de Hobsbawm (quatre volums d'apassionat recorregut pels segles XIX i XX, publicats en castellà per Crítica): "Són el millor punt de partida que conec per a qualsevol que vulgui començar a estudiar la història dels temps moderns".

L'obra pòstuma Un tiempo de rupturas no té la força de la seva obra magna o d'altres llibres seus rellevants sobre el nacionalisme o els desclassats, però està lluny de ser una obra menor. Bastida a partir d'un recull de diferents textos d'entre 1964 i 2012, tots els escrits són un fidel reflex d'una ment inquieta i d'una erudició prodigiosa i alhora amena. La mateixa multiplicitat dels orígens dels textos (del Festival de Música de Salzburg a les ressenyes-assaigs característiques de la London Review of Books) ja evidencien l'amplitud dels seus interessos i coneixements.

Malgrat ser un llibre-recull, una qüestió principal travessa el volum: ¿han desaparegut les grans ideologies teleològiques cap on es dirigeix el món i, sobretot, quin és el paper que li pertoca a la cultura? Més enllà de la pertinença de la pregunta, el plantejament resulta revelador de la rellevància que per Hobsbawm sempre va tenir la cultura i de la perplexitat davant "una era de la història que ha perdut el nord i que, durant els primers anys del nou mil·lenni, mira cap endavant sense guia ni mapa, cap a un futur irreconeixible".

Aquesta inquietud no el porta a una reconstrucció nostàlgica del passat, però sí a subratllar les diferències entre els dos canvis de segle que, biogràficament i històricament, li va tocar viure. Nascut a Alexandria, però criat a Berlín, Hobsbawm va educar-se dins d'aquella cultura burgesa centreeuropea d'expressió alemanya i important participació jueva. Posteriorment, ja instal·lat a Anglaterra, va viure les diferents revolucions culturals que acompanyaren la segona meitat del segle XX i que van anar laminant la civilització burgesa mitjançant la revolució científica i tecnològica, la societat de consum i l'ingrés de les masses a l'escena política.

Per Hobsbawm, és evident que aquell model cultural avui ja no pot ser vigent. Les antigues arts, per exemple, no han sabut adaptar-se a la revolució tecnològica i es mostren incapaces de competir davant de l'interminable flux de formes diàries. La influència de la cultura ha estat substituïda per la de l'entreteniment. Ni tan sols l'experiència cultural és la mateixa: el context ha canviat completament. Avui pintors i tota mena d'artistes sobreviuen gràcies a feines, des d'universitats fins a diaris, no estrictament lligades a la seva professió.

El vell historiador assenyala la contradictòria convivència de règims reaccionaris i autoritaris amb la ciència més puntera capaç de desenvolupar armes cada cop més sofisticades; i d'unes noves tecnologies potencialment més poderoses amb una població sorprenentment més conformista que segles enrere. Per Hobsbawm, només des del compromís i des de la cultura pot trencar-se aquesta doble contradicció. Com ell mateix escriu: "No podem abandonar els interessos de la cultura en mans del mercat lliure, igual que no podem abandonar els interessos de la societat".

Més continguts de llegim