EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

La crònica sentimental i càustica de Pérez Andújar

En els darrers anys, i des de la publicació de Los príncipes valientes, Javier Pérez Andújar s’ha convertit en el cronista de l’altra Barcelona, la que no surt a les guies i no rep les visites dels turistes que cada dia estan de gimcana per la nostra ciutat. I ho ha fet amb les seves cròniques a El País, algunes de les quals, corregides, augmentades i esmolades, va recollir al que fins ara era el seu últim llibre, Paseos con mi madre, un llibre sense gènere, absolutament lliure, i en què la crònica es convertia en literatura precisament per la seva barreja de lirisme, precisió, humor i mordacitat cap a una ciutat que observa des de dins i des de fora alhora. Si Los príncipes valientes era un llibre nostàlgic perquè parlava de l’època nostàlgica per antonomàsia, la infància, i en treia una prosa que ha anat polint fins a aconseguir, probablement, el castellà més creatiu des d’Ignacio Aldecoa, a Paseos con mi madre es permetia la mala llet de l’adolescència i la joventut, i rebaixava la poesia a força de lucidesa. Al mig, l’homenatge a les Missions Pedagògiques de la República de Todo lo que se llevó el diablo, el 2010, una novel·la en què les parts lluïen més, potser, que el seu encaix. I aquest any, a més, va ser mereixedor -literalment- del premi Ciutat de Barcelona de mitjans de comunicació, per aquestes peces irrepetibles amb les quals ens obsequia de tant en tant des de la premsa, i en què segueix sent un autor que no només parla del que els altres no parlen, sinó que ho fa des d’un lloc estilístic i moral no compartit amb ningú.

I el que ens entrega ara és un d’aquells programes dobles que feien les delícies de la nostra joventut: sota el títol de Catalanes todos s’amaguen el remake del llibre que ja havia publicat a Ediciones de la Tempestad el 2002 i l’estrena rigorosa d’un vodevil dramàtic titulat La dimisión, en què ens relata l’ascensió i caiguda d’Adolfo Suárez amb molta sal i gruixuda. He dit remake perquè aquest Catalanes todos és i no és el mateix llibre que ja havia publicat sota el mateix encapçalament: ara té força més pàgines, a més d’un nou pròleg i un epíleg, i, per damunt de tot, la intenció del text és força diferent. Els Catalanes todos del 2002 era més una crònica que una novel·la: una mena de revisió irònica de les 15 visites de Franco a Catalunya des de la seva invasió el 39, farcida de fotografies, il·lustracions i anuncis de l’època que recordava alguns llibres de Vázquez Montalbán i, fins i tot, en certa manera, l’enyorat Celtiberia Show de Luis Carandell. En la nova edició han desaparegut les il·lustracions, i la crònica amable ha donat pas a una novel·la més agra, de la qual, de tota manera, és més protagonista “l’època” que els Juanito Oliva, Santiago Salvatierra o Leopoldo Roca, que no són tant personatges que evolucionen com figurants del clima moral que es va anar covant durant el franquisme. I, més que en ells, ens fixem en els personatges reals, els Martín de Riquer, els Luis de Caralt, els Sentís, els Ignacio Agustí, que aportaren el seu granet de sorra a l’aventura. I com no podia ser d’una altra manera, Pérez Andújar escull un guanyador/perdedor per fer-nos de guia: aquest Juanito Oliva, que d’excombatent acabarà recollint femta al Club de Polo. Sorprenentment, el personatge que acaba tenint més entitat i profunditat, el que té les millors línies de diàleg, és ni més ni menys que el Caudillo, a qui se’ns presenta com un enamorat de Barcelona i dels catalans -i del Barça!-, i mantenint uns diàlegs gairebé socràtics amb Doña Carmen durant les seves freqüents visites, en què gaudeix de l’amor que li professen repetidament els nadius.

Confessa l’autor al pròleg que l’empenta que l’ha fet reescriure aquest llibre són les ganes de riure “ a mandíbula batiente [...] en medio de esta pomposidad de gabinete y de pasillo, de toda esta trascendencia ”. I ja ho crec que comparteixo aquest desig: la indignació és derrota (perquè fa riure els manipuladors i ens perjudica la salut), i la rialla victòria, perquè els demostrem que no són ningú. Pérez Andújar ha sacsejat la coctelera de Catalunya i n’ha tret un còctel, pel meu gust, una mica aigualit, com si hagués rebaixat una mica la qualitat dels ingredients.