“Allà la vida hi deu ser feliç, només perquè no és la meva”, diu un vers d’Álvaro de Campos, l’angoixat heterònim futurista de Fernando Pessoa. Ni el futurisme ni Pessoa tenen res a veure amb el tipus de literatura que fa Paula Hawkins -diguem-ne literatura de consum feta amb molt ofici, que no és el mateix que literatura comercial de qualitat-, però no se m’acudeix una frase més adequada per descriure les raons del comportament de la protagonista de La noia del tren, el bestseller internacional de la temporada, editat en català per La Campana i en castellà per Planeta.

Rachel Watson, a la trentena, passa per una situació crítica: té un problema greu amb l’alcohol, viu amargada per la solitud i pels records d’un passat millor que el present però també ple de neguits i errors, i sent que la vida se li ha descontrolat. Tot i que va ser acomiadada de la feina mesos enrere, cada matí agafa el tren per anar fins a Londres. Quan el tren s’atura, invariablement, en un semàfor vermell mig espatllat, a tocar dels jardins posteriors d’una renglera de cases, ella s’embadaleix observant les rutines d’una jove parella. No en sap res, però se’ls imagina perfectament feliços perquè hi projecta, en positiu, tots els seus fracassos i misèries: “Són el que he perdut, són tot el que vull ser”, diu. Per una d’aquelles casualitats massa oportunes que només tolerem als thrillers sense pretensions concebuts per enganxar i sorprendre a cada poques pàgines, gairebé al costat de la parella aparentment idíl·lica hi viu el Tom, el seu ex, amb la dona amb qui li va fer el salt. En un espai molt reduït, per tant, hi ha tot el que obsessiona i turmenta la pertorbada, vulnerable i cada cop més degradada Rachel. Tot plegat, esclar, li resulta massa irresistible per no ficar-se allà on no la demanen, sobretot quan veu una escena que desentona amb les seves projeccions sublimadores i que desemboca en una desaparició inquietant.

Tot i que alguns crítics l’han comparada amb Gillian Flynn -per la capacitat de construir uns personatges femenins calamitosament inestables-, Hawkins juga en una lliga força inferior que l’autora de Perduda i Ferides obertes. Mentre que en Flynn hi ha riquesa d’estil i densitat humana, Hawkins ho refia tot a l’argument. Per això l’estil és directe i fàcil -de literatura de crispetes- i per això els personatges, amb l’excepció de la Rachel, funcionen com peces d’una partida endimoniadament embolicada, importants no tant per la seva entitat com pel que aporten els seus moviments -violències, desitjos, secrets, ànsies, maldats, mentides, temors- a l’evolució global del joc.

Un dels encerts de la novel·la, que determina l’estructura del relat, és la relació tan complicada que la Rachel manté amb la pròpia memòria, en la línia del protagonista de Memento, la pel·lícula de Christopher Nolan. Com que les borratxeres li provoquen unes “llacunes mentals” - blackouts, “hores senceres perdudes que no recuperaràs mai”- que fan que no recordi què ha fet o què li ha passat, es veu arrossegada per una espiral de mentides, de penediments per haver-les dites, d’angoixes per si la descobriran i de més mentides per tapar les mentides inicials. Això fa que ningú se la cregui, tampoc el lector. Però, ¿i si la Rachel alguna vegada diu la veritat? ¿I si els altres personatges també en diuen, de mentides? La manera com Hawkins administra la informació argumental -a part de la Rachel, hi ha dues narradores més-, com gestiona la galeria de sospitosos i com usa el misteri criminal per abocar el lector a un pantà de relacions malaltisses és molt efectiu. Segur que La noia del tren serà una de les novel·les més presents a les platges durant l’estiu que ara comença.