El crepuscle abans de la foscor

Crítica d''Una historia crepuscular', de Stefan Zweig (Acantilado. Traducció de Joan Fontcuberta. 64 pàg. / 11 €)

El crepuscle abans de la foscor Zoom

Recordo que de jove, gairebé adolescent encara, solia llegir molt les novel·les de Stefan Zweig, aquestes inversemblants històries d’amor. Els llibres corrien per casa -eren de la meva mare- i jo els llegia pel que tenien precisament de passió i romanticisme, amb el sentit que aleshores donava a la paraula romàntic. No va ser fins més tard que vaig trobar l’autor meticulós d’ El món d’ahir, la crònica d’una realitat viscuda, la de la cultura de l’Europa Central, abocada a la caducitat més cruel. El Zweig novel·lista és el que abans es deia “un autor per a dones”, per aquest component de passió i de no res que tenen les seves històries, sovint breus, sovint protagonitzades per dones en disjuntives complexes i sempre molt intenses.

No és una excepció aquesta nouvelle dita Una historia crepuscular, que narra la trobada -també podríem dir la topada- entre un jovencell aristocràtic i una evasiva dameta que literalment el viola des de l’anonimat de la foscor, i li desperta una passió sense límits. Aquest és, doncs, el punt inversemblant: també ho és el desenllaç de l’aventura, explicat en to menor. Tanmateix, l’autor fa servir una prosa tan perfecta, tan morosa i delicada, tan a vegades exasperant, que la lectura és un plaer. Un plaer ben tradicional, tot s’ha de dir. Aquí no hi ha ni risc ni modernitat. Tot és una atmosfera apegalosa, concitada en principi com la narració que algú li fa a l’autor d’un cas conegut: “ Voy a contarte una historia adecuada para esta hora y que, a decir verdad, sólo ama al silencio, y quisiera que tuviese un poco de esa luz crespuscular, cálida, dulce y profusa que se extiende como un velo ante nuestras ventanas ”. Vet aquí la textura.

És ben bé la literatura d’algú que està segur en el seu món, que busca seduir amb la paraula. Aquest és el món que Zweig reconstrueix en la seva autobiografia ja citada, que ell subtitula Memòries d’un europeu. Europeu i intel·lectual pur, perquè en la seva obra té més pes la realitat i la interpretació que en fa que no pas la ficció: autor de nombroses biografies, l’amistat amb personalitats rellevants de l’època no li és un tema secundari. Li interessa l’experiència humana. Zweig va començar a escriure amb el segle; la guerra, que va veure de prop, el va fer pacifista, i el nazisme li va gelar la sang fins al punt que es va suïcidar al Brasil amb la dona el 1942. No hi ha res de romàntic en això, sinó la convicció que el seu món havia deixat d’existir: un món que era sobretot una cultura, un pensament, una construcció civilitzada. I una literatura de vocació popular.