L’ESCUMA DE LES LLETRES

Els creadors pensionistes

Ja fa temps que, a causa de l’increment de les inspeccions de treball, surten a la llum els casos d’incompatibilitat legal dels creadors, en el sentit que si estan jubilats, no poden cobrar drets d’autor. Almenys, si superen el límit del salari mínim establert, que se situa en poc més de 600 euros. Cal dir que l’administració espanyola és de les poques de la Unió Europea que penalitza el fet de cobrar la pensió si al mateix temps ingresses diners per activitats econòmiques (en qualsevol sector, no només en l’artístic). A França o a Alemanya, per exemple, es considera que tens dret a la pensió, sigui com sigui, perquè te l’has guanyada. Aquí l’Estat és gasiu i, igual que sospita del contribuent perquè treballa en negre (cosa que sovint és certa), és reticent a pagar pensions a algú que té ingressos un cop arribada la jubilació.

D’altra banda, hi ha la consideració, de tipus gairebé filosòfic, en el sentit que si el comú dels ciutadans, un cop arribada la jubilació, no pot treballar, per què els escriptors han de ser una excepció? Amb la màxima de les humilitats només puc respondre que l’activitat artística és diferent de l’activitat laboral, diguem-ne, usual. I, per tant, demana un tractament diferent. En el cas d’un muntador de cotxes de la Seat, per exemple, es podria pensar que si un jubilat continua fent feina en el mateix sector, d’alguna manera està impedint que un aturat pugui treballar. Un escriptor no pot prendre la feina a ningú perquè el que ell fa no ho pot fer ningú més.

Una mica de sisplau

Demanem la solidaritat de la població general amb els creadors. Ja- vier Marías, en un dels seus articles setmanals a El País, publicava un plany sobre el pirateig dels seus llibres i amenaçava, tal com ha fet Quim Monzó, de deixar d’escriure. Un dels comentaris rebuts al seu article va ser el d’un lector d’aquell diari que li deia que no plorés tant (literal) i que treballés com tothom. I que si a més a més volia escriure era el seu problema. Que vols escriure? Fes-ho. Jo també tinc uns quants hobbies i no vaig emprenyant ningú, i encara menys demano que em paguin per fer-los. Ningú no és imprescindible. I un escriptor encara menys. I molt de compte, que avui en dia, aixeques una pedra i te’n surten quinze. Tots a picar pedra, què collons...