El ‘corasón loco’ del procés

mas i junqueras. dos capitans i un sol timó tian riba pòrtic 211 pàg. / 15,50 €

El ‘corasón loco’ del procés Zoom

A Corazón loco, la famosa cançó convertida en bolero per Antonio Machín, el protagonista es resisteix a triar entre dues dones. Per ell és compatible estimar-les: la primera és “el amor sagrado ”, companya, muller i mare, i la segona “ el amor prohibido ”, complement de la seva ànima. A un dilema similar sembla enfrontar-se la ciutadania catalana partidària del procés: com a mínim en aquests termes sintetitza el relat dels darrers avatars del sobiranisme el periodista Tian Riba, que converteix Artur Mas i Oriol Junqueras, “dos autèntics pujolistes”, en exclusius fils conductors del seu llibre.

Mas i Junqueras és una crònica d’actualitat de la via independentista, especialment centrada en els esdeveniments posteriors al desembre de 2013, quan es fixa la data i la doble pregunta de la consulta finalment celebrada el 9 de novembre següent. Alhora és també un retrat creuat dels dos líders que, des del Govern i des d’una oposició ambigua, respectivament, col·laboren i rivalitzen per “posar el timó en direcció a la independència”. La metàfora nàutica no és casual. El llibre està farcit de referències a l’argot del procés, un joc de metallenguatge entre divertit i excessiu.

Aquesta focalització permet un seguiment al segon de l’evolució dels sobiranisme i incorpora algun detall substanciós com el relat de la cimera del 7 d’agost de 2014, quan alguna cosa es trenca i sorgeix una desconfiança profunda entre els dos líders i partits. La torna es manifesta en una tendència a desdibuixar els contorns de la política no vinculada al procés i de la resta d’actors externs a aquest procés. A parer de Riba, el volgut biaix es justifica per la centralitat i la rellevància d’aquesta darrera evolució del catalanisme polític.

Coherent amb aquesta visió, el relat tendeix a l’apel·lació èpica (“canviava la història del catalanisme” o “Catalunya començava a ser més lliure”). Conscient d’aquest excés, el mateix autor busca en la contextualització històrico-política elements que normalitzin els ressons grandiloqüents. No s’està, per tant, de criticar la tendència a considerar que “nosaltres som formidables i Madrid sempre s’equivoca”.

Tanmateix, de vegades Riba es deixa segrestar per eslògans partidistes i repeteix acríticament afirmacions dubtoses com que “el règim del 78 no va ser res més que la continuïtat de l’anterior, ampliat als partits polítics”. Si la sentència fos certa, seria difícil d’entendre gairebé quaranta anys d’autonomia i almenys cinc de procés.