Entrevista
Barcelona

“La consciència és el que ens fa herois”

Mita Casacuberta, doctora en filologia catalana i professora titular de la Universitat de Girona, parla dels primers anys creatius de Víctor Català i del moviment modernista

“La consciència  és el que ens  fa herois” / PERE TORDERA Zoom

Mita Casacuberta parla amb un entusiasme molt ben raonat dels primers anys creatius de Víctor Català: fa molt de temps que ha convertit el Modernisme en un dels seus principals objectes d’estudi, amb assajos com Els noms de Rusiñol (Quaderns Crema) i Santiago Rusiñol i el teatre per dins (Diputació de Barcelona), i nombroses conferències, ponències i articles acadèmics, com el que va escriure sobre l’autora de Solitud amb motiu de les segones jornades que se li van dedicar el 2002.

La primera notícia que tenim de Caterina Albert té a veure amb la polèmica a causa del monòleg teatral La infanticida, premiada als Jocs Florals d’Olot el 1898.

Quan vaig acabar filologia catalana, un dels meus primers interessos va ser estudiar els certàmens literaris, i en concret els d’Olot. Es van impulsar a partir del Centre Catalanista d’Olot a l’última dècada del segle XIX i van esdevenir punt de referència ràpidament. Era normal que algú com Caterina Albert, que havia crescut a l’Escala, hi concorregués, sobretot tenint en compte que una de les categories dels premis era el monòleg teatral. El jurat dels Jocs Florals es va barallar molt quan va llegir La infanticida. Era un text potent i realista, i en aquella època, “realista” era una paraula pejorativa. Es va considerar que el text era immoral. Així i tot, tres membres van dir que sí i dos que no, així que La infanticida va guanyar. L’autèntica polèmica va començar quan van obrir la plica per saber quin nom s’amagava rere el pseudònim i van veure que era una dona.

Va tornar al pseudònim.

Ni va anar a recollir el premi ni l’obra es va llegir. Ella era filla de propietaris rurals i estava destinada a continuar aquest camí. Va triar el pseudònim de Víctor Català, i des de llavors va signar tots els seus llibres així, encara que no es trigaria a saber la seva autèntica identitat.

¿Va ser més difícil que se l’acceptés literàriament perquè era una dona?

La visió del món de Català era difícil d’acceptar, fos home o dona. Això em fa pensar en aquella presentació que va escriure Josep Carner per a la revista La Cataluña, un setmanari fundat el 1907 que es feia per explicar a Espanya, en temps de Solidaritat Catalana, què era Catalunya. Poc després de començar, la revista va tirar endavant una sèrie sobre escriptors, Los jardines del renacimiento catalán. A la Català no li va tocar fins al 1909, i el text l’escriu Carner. Acaba dient que no està d’acord ni amb el model de llengua ni amb la ideologia d’aquella dona que havia sigut “ orgullo y prez de las letras catalanas ”.

¿Per què va continuar signant amb pseudònim d’home si se sabia que era una dona?

És un cas molt interessant de construcció d’un personatge. Hauríem de poder resseguir-lo fins al final i accedir a tots els fons per veure com distorsiona el material autobiogràfic. Ella es decideix a construir un personatge perquè és una dona que escriu, i que escriu unes coses determinades.

La “literatura de l’ombra”.

Després de publicar Drames rurals [1902], Joan Maragall es va posar en contacte amb Català. Van mantenir un epistolari molt interessant, on mostren que comparteixen el projecte literari però també les diferències ideològiques: Maragall li retreia que donava una visió del món amb massa ombres. Ella se centra en les ombres perquè se situa en una de les tendències de l’època, la percepció de l’individu que ha de lluitar contra la massa per ser persona. Català creu que l’individu ha d’arribar, a través de la voluntat, a coneixe’s a si mateix. Per a ella, l’individu està al marge d’una divinitat que no existeix.

Això es veu a Solitud.

La novel·la va ser publicada per entregues a Joventut, una de les revistes modernistes per antonomàsia. Hem de fer una revisió del que significa Joventut, que aconsegueix fer confluir Modernisme i catalanisme. En aquells moments, Caterina Albert està al cas del teatre i la literatura europea del moment, i passa la meitat dels dies de la setmana a Barcelona, encara que ella es lamenti, per carta, de la seva pobra vida de mestressa de casa que sempre s’ha d’ocupar de tanta gent. La gran heroïcitat de la Mila [personatge principal de Solitud ] és poder arribar a prendre una decisió. Com passa en Ibsen, la consciència és el que ens fa herois. Encara que en cap moment deixem de ser parracs...

La gran dècada de Català arrenca amb La infanticida el 1898 i acaba amb Caires vius el 1907.

Hem d’entendre l’obra de Català en un marc general on hi ha, entre d’altres, Els sots feréstecs, de Raimon Casellas; el Josafat,de Prudenci Bertrana, i l’obra de Joan Maragall. En aquells moments es tenia consciència de voler fer una literatura moderna, nacional i amb ganes de reivindicar -i alhora desconstruir- la llengua. Una hipòtesi de treball és que Català i altres autors obren un camí que després coneixerem com a expressionisme.

Per què?

Pel contrast del clarobscur com a punt de referència bàsic. Els expressionistes distorsionen la realitat per arribar a mostrar-la amb un realisme més punyent. A mi, Català em fa pensar en les pintures i escultures de Käthe Kollwitz i en personatges difícils d’integrar en el Modernisme català, com ara Isidre Nonell.

Va passar per un llarg purgatori durant el Noucentisme.

L’evolució de la narrativa a Catalunya té a veure amb la relació de l’intel·lectual i la política. El Noucentisme es va començar a enfonsar a partir de la mort d’Enric Prat de la Riba [1917]. Escriptors com Josep Carner es van haver de buscar la vida, i des d’Editorial Catalana va voler reconstruir la tradició narrativa catalana. La novel·la s’havia deixat de banda durant el Noucentisme: era el gènere que menys interessava, perquè mostrava la realitat.

Li va publicar els contes de La mare Balena al 1920.

I va tornar a escriure per entregues Un film, per a la revista Catalana de Francesc Matheu. Era una crítica al discurs del Noucentisme, una tornada al fulletó des d’una perspectiva distanciada i irònica, amb voluntat d’emprenyar i de fer mal. Llegir la novel·la ara té sentit des d’una perspectiva postmoderna.