No vaig tenir la fortuna de conèixer personalment en Rafael Caria. Quan vaig arribar a l'Alguer, per dirigir la delegació de la Generalitat a la ciutat sarda, feia pocs mesos del seu traspàs. De seguida vaig ser ben conscient de la profunda empremta que havia deixat sobre la consciència cultural i identitària dels algueresos. Va ser l'intel·lectual que va permetre superar una visió excessivament folklòrica i romàntica lligada a la catalanitat de l'Alguer, des de la profunda convicció que una reivindicació lingüística només seria efectiva si assolia una dimensió política i cívica, que impliqués tota la comunitat algueresa i no sols una petita elit cultural. L'amor per l'Alguer i la seva llengua va marcar la seva vida: de l'activisme audaç a la recerca filològica i històrica, de l'acció política a exercir d' acadèmic al si de l'IEC. Gairebé ningú, però, em va parlar d'ell com a poeta. Va ser la cantant Franca Masu qui me'l va descobrir, i des d'aleshores no he pogut deixar d'admirar la seva grandesa: "Sento / l'antiguitat / del verb / en el teu / cos".