EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

La conquesta de la imaginació

Les pomes daurades del sol recull 32 contes escrits per Ray Bradbury entre 1945 i 1957. És una antologia idònia per entrar en el riquíssim món literari de l’autor de dos dels clàssics més populars del segle XX, Les cròniques marcianes i Fahrenheit 451. De Bradbury, sovint se’n parla com “un dels pares de la ciència-ficció moderna”. S’ha de dir que, si bé és un qualificatiu just, també és reduccionista. La lectura d’aquest volum demostra que Bradbury va treballar, amb resultats esplèndids, tots els subgèneres del que, en el conte titulat Els exiliats, s’anomena literatura “sobrenaturalista”, i que va del gènere fantàstic i el terror al misteri al·legòric o la faula distòpica. Per la varietat de mons i d’audàcies argumentals, el llibre fa pensar en la mítica sèrie La dimensió desconeguda, emesa entre 1959 i 1964, hereva de l’univers bradburià.

Naturalment, Bradbury és massa bon escriptor per conformar-se a fer narracions a partir de simples ocurrències, per molt originals o fantasioses que puguin ser. Per això els seus contes sempre tracten i expressen, sota una closca sorprenent o irrealista, temes i sentiments compartibles, seriosos, importants. El primer relat, La sirena de la boira, és un bon indicador de la complexitat i la pluralitat de sentits que presenten la majoria de textos del volum. Dos homes fan guàrdia en un far quan l’estrèpit d’una sirena convoca un monstre prehistòric que viu amagat en les profunditats de l’oceà. Un fet tan insòlit serveix a l’autor per il·lustrar la solitud més insuportable i preguntar-se què és més “impossible”: si la bèstia, que és tal com era fa milions d’anys, o els humans, que hem canviat tant en uns pocs mil·lennis… L’ús d’elements simbòlics i d’arguments fantàstics per plantejar qüestions transcendents i donar forma a emocions reconeixibles emparenta els relats amb la poesia. Tots els contes de Les pomes daurades del sol van ser escrits els anys anteriors a l’era espacial -oficiosament inaugurada el 1957 amb el llançament de l’Sputnik-, quan la conquesta de l’espai encara era una quimera però cada cop estava més a prop de ser un projecte real, il·lusionant. El mateix autor reconeix, en una nota autobiogràfica, que la fascinació infantil per “les estrelles” és en l’origen de la seva escriptura.

Això no vol dir, de tota manera, que el tema de l’espai sigui explorat amb una mirada unívocament mitificadora. Al contrari, Bradbury ens el mostra des de tots els angles: el de l’aventura i la glòria -“El coet feia olor de temps i distància”-, però també el de l’horror, la nostàlgia, la bogeria i, sobretot, la solitud més essencial, la que pateix qui és infinitament lluny de casa i ha de sobreviure en un entorn desconegut i hostil. Respecte d’això, es pot contraposar El coet i El pilot de coet : en el primer conte, l’espai és font d’alegria i fa d’element cohesionador d’una família; en el segon, és font de desfici i és un factor de desintegració.

Una de les virtuts de la literatura de Ray Bradbury és que hi conviuen visions i opinions en principi contradictòries. Apassionat de la ciència, que permet crear colònies a Mart i aproximar-se amb “una nau de neu” al sol, Bradbury també adverteix sobre els perills d’un excés de racionalitat i cientifisme. A L’assassí, ens presenta un personatge tecnofòbic que, en una època d’hiperconnectivitat com la nostra, és molt vigent. També és molt interessant de quina manera els malsons de la Guerra Freda i la capacitat depredadora dels humans treuen el cap en algunes històries: Brodat, L’escombriaire o l’excel·lent Aquí hi ha tigres! L’estel daurat, amb el vent platejat, ambientat en la remota Xina Imperial, i dos mandarins que emprenen una demencial competició de muralles, pot ser llegit en clau del conflicte entre els EUA i l’URSS. És d’un enginy esmoladíssim.

Ben traduïts per Lluís-Anton Baulenas, els contes de Les pomes daurades del sol tenen en comú el fet de resultar vertiginosament familiars al lector. És la familiaritat que suscita l’obra de tots els creadors fundacionals, aquells que van obrir camins fabulosos i van descobrir territoris fascinants. Un exemple de la naturalesa pionera de Bradbury és El so d’un tro, en què inventa “l’efecte papallona”. Imprescindible.