Crítica
ÁLVARO PONS

Les moltes vides de Beà

'Siete vidas' de Josep Maria Beà. Astiberri 48 pàg. / 14 €

Les moltes vides  de Beà / ASTIBERRI Zoom

Reivindicar els anys 80, just ara, pot sonar a exercici de nostàlgia fora de lloc si atenem la realitat que viu el còmic: només cal veure el panorama de novetats que les editorials porten al Saló del Còmic de Barcelona, d’una efervescència creativa desfermada, recolzada en una jove generació d’autors i autores que arriben a la historieta sense motxilles ni prejudicis, disposats a menjar-se el món. Però, em perdonareu, cal fer una excepció amb Josep Maria Beà. No ens hem de deixar enganyar per l’edat que figura al seu carnet d’identitat: Beà seguirà sent jove eternament perquè la seva obra també ho és. En aquella dècada en què les revistes de còmic per a adults semblaven legitimar definitivament el mitjà, oblidant les dècades del “per a nens de 9 a 99 anys” -semblaven, perquè després va passar el que va passar, però aquesta és una altra història-, les històries de Beà es disfressaven de ciència-ficció per colar-se sense problemes entre pàgines i pàgines de gènere amb ínfules. Exercien de troià de tinta i paper perquè entréssim innocents en una taverna galàctica on uns relats pròxims a una espècie d’estrany teatre de l’absurd berlanguià ens van emborratxar d’àcida sornegueria que dinamitava qualsevol regla del mitjà. És just que ara Trilita Ediciones els recuperi en luxosa edició ( Historias de la Taberna Galáctica ), com també ho és que la mateixa editorial hagi recordat que, uns anys després, el Beà va multiplicar-se fins a l’extenuació a través de mil pseudònims per emplenar les pàgines de la revista Rambla, sense que ni el lector més sagaç fos capaç de descobrir l’ardit. Per les pàgines de Josep Maria Beà, el hombre de los mil estilos transiten Las Percas, Sánchez Zamora, Norton, J.M… És possible que ni tan sols l’autor recordi ja la llista completa, però en cadascun d’ells s’atrevia a deixar-se influir per tot: de l’humor bèstia de Reiser a la delicada elegància d’Alex Toth, passant per l’experimentació electrogràfica.

Però, de totes les històries que van aparèixer en aquela època, n’hi ha una que m’agradaria destacar per sobre de totes: Siete vidas. Una sèrie de set entregues d’inspiració autobiogràfica, o no, qui sap, en què Beà recrea un passat alternatiu de curiosa similitud amb el viscut per la majoria dels habitants d’aquest país, amb l’única diferència que els humans són ara peluts felins. Un Gatony ja ancià, protagonista d’un altre admirat còmic que coqueteja també amb la memòria, La muralla, rememora set moments de la seva vida. O, més ben dit, set morts en vida: set retrats de l’existència que són fotografies desenfocades per una evocació que, potser, les edulcora o les dramatitza, però que han quedat fixades per sempre en el record.

La mirada de Gatony, de Beà, recorre la infància i la joventut intentant trobar aquells instants en què el nen es va perdent en el laberint de l’adolescent, en què el jove deixa enrere la ingenuïtat del nen per convertir-se en adult. Són morts quotidianes, en aparença intranscendents, però gravades a foc com pedres mil·liars de la vida. Històries que el Beà porta a una societat indeterminada en la qual és fàcil endevinar la duresa d’uns nens adobats per la postguerra i que parlen d’una iniciació sexual pròxima al relat de terror gòtic, del descobriment de l’amor inaccessible, de l’excitació de passejar per això que anomenen el mal camí de la vida, d’aquelles mentides revelades a mesura que anem creixent i que es perceben com punyalades traïdorenques.

Una a una, Gatony anirà perdent les sis vides que van construir la seva infància i joventut per quedar, per fi, destinat a viure l’única vida amb la qual acabarem tots. Siete vidas és una obra mestra del còmic. No la deixeu escapar.