La malaltia de Crohn és una patologia digestiva en general molt severa que causa uns dolors espantosos i unes inconveniències diàries enormes -flatulències incontrolables, diarrees constants...- a qui la pateix. És a partir de la seva experiència com a malalt de Crohn que Pozla, nom artístic de Rémi Zaarour (Amiens, 1982), ha creat De tripas y corazón. El llibre és una reconstrucció exhaustiva, no exempta d’humor però també seriosa i cruel, d’una dolença que ell pateix des que era un nen però que, per negligència mèdica, no li van diagnosticar i no li van començar a tractar fins que el van haver d’operar d’urgència l’any 2011, als 29 anys.

Va ser durant aquell primer ingrés a l’hospital quan Pozla, escruixit de dolor i molt preocupat, va començar a dibuixar en un quadern tot el que sentia i li passava, amb l’esperança que el retolador i la pàgina en blanc fessin d’analgèsic. Aquells materials en brut, fets a l’instant i d’una manera visceral, poc o gens premeditada, són l’origen del llibre. La veritat és que al resultat final es nota aquest procés creatiu no planificat, emprès sense una intenció de conjunt. Es nota en el fet que la unitat temàtica és més consistent que l’estilística -els dibuixos passen sense transició d’una netedat poètica al garbuix deliberadament caòtic o a l’explosió psicodèlica- i, també, en el fet que l’autor no dubta a interrompre la fluïdesa de la història per inserir seqüències de vinyetes o il·lustracions puntuals que aporten -i no és un retret- més expressivitat emocional que no pas informació narrativa.

Sigui com sigui, i més enllà de certs inconvenients -alguns dibuixos cauen en la grolleria fàcil i el llibre té la prolixitat pròpia dels relats de malalts, per a qui el món es redueix a un forat negre de sofriment, símptomes, angoixa i teràpies-, De tripas y corazón és una obra molt valenta i amb moments d’una qualitat innegable. Pozla dibuixa bé, per exemple, l’abatiment físic: quan l’assalta la diarrea, tot el seu cos pren un aspecte de gelatina excrementícia, i quan està postrat de dolor, es converteix en una pelleringa tràgica i grotesca. També usa amb eficàcia el recurs de la metàfora, com quan recorre a una poma podrint-se per explicar les crisis de dolor que l’assalten sense que cap metge en trobi el motiu. Tot i que hi ha un predomini del blanc i negre, de tant en tant recorre al color: en fa un ús més expressiu que simbòlic, i genera contrastos formidables. En tot cas, el principal mèrit de Pozla és que ha fet un llibre ple de budells, de tasses de vàter i de merda que vessa d’humanitat i de tendresa.