Reportatge
Barcelona

Una estructura d’estat literària

Acaba d’arribar a les llibreries el tercer volum d’'Història de la literatura catalana’, un projecte que des del 2013 editen Enciclopèdia Catalana, Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. Lola Badia, catedràtica de literatura catalana, n’ha dirigit els tres primers lliuraments, dedicats a la literatura medieval, període esplendorós de producció. Així i tot, encara és força desconegut per al gran públic. Per què?

Una estructura d’estat literària / PERE TORDERA Zoom

De la primera Història de la literatura catalana concebuda en democràcia se n’han imprès 2.000 exemplars de cada volum. Les primeres edicions encara no estan esgotades, però Àlex Broch -director del projecte- calcula que ja “se n’han venut unes dues terceres parts”. Pot semblar una xifra modesta però, tenint en compte que el primer volum va arribar fa tot just dos anys i que es tracta d’una iniciativa que, tot i voler arribar al lector corrent, no rebaixa l’exigència acadèmica -ni hauria de fer-ho-, els resultats poden ser valorats molt positivament.

“Aquesta història de la literatura és una autèntica estructura d’estat -assegura Broch-. Encara no hem arribat a la meitat del projecte, però si mantenim el ritme de publicació, que és d’un volum per any, acabarem el 2020”. Amb l’arribada del tercer volum, dedicat al segle XV, es tanca l’espai dedicat a la literatura medieval, que suma unes 1.500 pàgines i ha comptat amb contribucions d’una trentena d’especialistes, dirigits per Lola Badia, catedràtica de literatura catalana a la Universitat de Barcelona. Badia és una de les grans especialistes en l’obra de Ramon Llull -de qui l’any que ve es commemoraran els 700 anys de la seva mort- i també en poesia catalana medieval posttrobadoresca. “Quan vaig entrar a estudiar a la universitat, sobretot m’interessaven clàssiques i la filosofia -recorda des del seu despatx de la Universitat de Barcelona-. Venia d’un batxillerat que havia sigut molt exigent, i l’entrada a la facultat va ser decebedora. L’única persona que em va inspirar energia i ganes de treballar va ser Martí de Riquer”. És per aquest motiu que quan Riquer va marxar a la Universitat Autònoma de Barcelona ella el va seguir. El 1983, quan tenia 32 anys, Badia va editar el Cançoneret de Ripoll, i un any més tard Les poesies de Jordi de Sant Jordi. Des de llavors ha combinat la docència amb la publicació d’estudis -com ara el molt interessant Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària, del 1988, amb Anthony Bonner- i d’edicions crítiques comentades, com ara la del Curial e Güelfa que va publicar a Quaderns Crema el 2011 en col·laboració amb Jaume Torró.

“Encara ara ens costa de llegir els clàssics -diu Badia-. No hem tingut tradició d’ensenyar literatura catalana fins a la Transició, i ho estem fent d’aquella manera. En països com Itàlia s’hi van posar des de la unificació del 1861, porten molts anys d’anar assumint els seus clàssics i de dialogar amb els seus autors més importants. Aquí ens hem posat a fomentar la nostra tradició literària quan ja havia deixat d’estar de moda”. La nova Història de la literatura catalana és una invitació a recuperar l’interès per autors com Ausiàs March, Joanot Martorell, Ramon Llull, Joan Roís de Corella, Francesc Eiximenis i Bernat Metge. “Des de la mateixa universitat hem sigut testimonis del canvi del perfil d’estudiant, que ens arriba d’un batxillerat on no se li han donat gaires lliçons de cultura medieval, però que en canvi té interès per la matèria”, explica Badia. Els tres volums que ha dirigit -juntament amb els cinc que han de venir- incorporen les novetats bibliogràfiques de les tres últimes dècades, que, segons Àlex Broch, han sigut “una autèntica revolució tant per la qualitat com per la quantitat d’aportacions”.

Les quatre grans cròniques: de Jaume I a Pere el Cerimoniós

“A l’hora de descriure l’emergència dels primers textos en prosa catalans de gran alè al darrer terç del segle XIII ha calgut afrontar un conjunt de singularitats -escriu Lola Badia a l’epíleg del tercer volum-. La més destacable és la del Llibre dels fets de Jaume I. El més antic dels monuments de la historiografia catalana amb llevat literari va ser compost des de l’oralitat per un rei culte però àgraf, que produïa el seu text en interacció amb un auditori escollit i amb el suport de reportadors”. L’obra devia ser acabada poc abans de la mort de Jaume I (1208-1276), tot i que el manuscrit més antic que se’n conserva és del 1343, i és un dels tresors custodiats per la Universitat de Barcelona.

Pel que fa a la Crònica de Bernat Desclot -al primer volum se n’ocupa Stefano M. Cingolani- i a la de Ramon Muntaner -tractada per Josep A. Aguilar-, escrites el 1288 i entre 1325 i 1328, respectivament, la procedència és una altra, ja que tots dos autors venien de “l’àmbit dels funcionaris i servidors de la monarquia amb domini de la ploma”. Badia afegeix: “Les seves obres, nascudes de la propaganda política oficial, tenen una dimensió literària que connecta amb l’estil de les novel·les cavalleresques franceses dels cicles del Lancelot i del Tristany, que adopten la prosa al primer terç del segle XIII”.

Hi ha, finalment, una quarta gran Crònica, la de Pere el Cerimoniós. La narració, en què abunden les intrigues i els subterfugis polítics, cobreix cinquanta anys d’història de la Corona d’Aragó -del 1319 al 1369-. Va ser escrita per ordre del rei amb intervencions puntuals del mateix Pere el Cerimoniós a l’hora de rememorar episodis de la seva vida, i la primera redacció hauria estat acabada entre el 1382 i el 1383, quatre anys abans que morís.

Ramon Llull, un dels primers difusors de la moral cristiana 

“La singularitat més gran de Ramon Llull -una figura que només es pot abordar com un cas a part dins del panorama medieval- és la presentació com a escriptor en llengua vulgar el 1271 amb una obra immensa, redactada en una prosa catalana perfecta, el Llibre de contemplació en Déu -resumeix Badia-. És un producte marcadament literari, que no té ni precedents ni continuïtat”.

Set segles després de la seva mort, el corpus lul·lià continua sent una lectura difícil per a la majoria de lectors. “Llull no volia fer literatura, militava en la difusió de la moral i la religió cristiana -diu Badia-. Rubió deia que Llull robava materials literaris per difondre les seves idees. Des del goig de la lectura és difícil trobar obres seves que et puguis empassar”. Entre les excepcions hi hauria alguns episodis del Blaquerna (1283), El llibre de les bèsties, inclòs a Fèlix o Llibre de meravelles (1287-1289) i els poemes Lo desconhort i Cant de Ramon, que es poden relacionar amb els inicis trobadorescos de Llull abans de la revelació que el va fer canviar de vida.

El segon volum d’ Història de la literatura catalana ressegueix la prosa doctrinal de Francesc Eiximenis, autor de Lo crestià (1379-1387) i l’orador Vicent Ferrer. Al volum dedicat al segle XV hi ha un extens capítol en què Sadurní Martí observa els gèneres devots, Josep Pujol estudia Felip de Malla, autor del Memorial del pecador remut, i Rosanna Cantavella comenta la Vita Christi d’Isabel de Villena. Tots dos llibres van ser redactats durant l’últim terç del segle XIX. L’obra del poeta i teòleg Joan Roís de Corella va arrencar una mica abans, i és analitzada per Josep Lluís Martos i Francesc J. Gómez. “Corella tenia molta mà per fer floritures retòriques, i la seva gràcia i eficàcia va meravellar els coetanis”, comenta Badia.

De la poesia trobadoresca a Ausiàs March

“L’existència d’un espai cultural occitanocatalà és un factor essencial per a entendre els orígens de la literatura catalana i bona part de la seva història medieval -escriu Míriam Cabré al capítol sobre la lírica d’arrel trobadoresca, al primer volum d’ Història de la literatura catalana -. La permeabilitat cultural entre els territoris occitans i els catalans, afavorida sens dubte per la proximitat lingüística, es manifesta en una circulació literària molt àmplia de textos procedents de tots els àmbits”. Així, trobem comentaris sobre les vides i obres de Guillem de Berguedà, Folquet de Marselha, Cerverí de Girona, Arnaut Daniel, Bertran de Born, Guillem de Cabestany i Bernat de Ventadorn.

L’estil trobadoresc va regnar durant els segles XII i XIII, i es va anar apagant a partir del segle XIV. Al segon volum, Jaume Torró dedica un capítol a la poesia cortesana, des d’Andreu Febrer -que a més de l’obra pròpia va traduir la Divina Comèdia de Dante Alighieri- fins a Jordi de Sant Jordi. Enmig hi trobem Gilabert de Pròixida, Arnau d’Erill, Lluís Icard i Francesc de la Via, entre d’altres. “Reis, prínceps i nobles mantingueren la tradició lírica fins al segle XV -escriu-. Era un patrimoni familiar transmès de generació en generació i que mantenia vinculada la família als seus orígens en la Gallia Narbonensis ”.

Lluís Cabré i Marcel Ortín s’ocupen de llegir l’obra d’un dels poetes més importants de la literatura catalana de tots els temps, el valencià Ausiàs March (1400-1459). Jaume Torró i Francisco Rodríguez Risquete observen la poesia després de l’ huracà March, amb noms com Pere Torroella i Bernat Hug de Rocabertí.

‘Curial e Güelfa’, ‘Tirant lo Blanc’ I ‘Espill’: la força del segle XV

Va ser Agustín Durán, quan era director de la Biblioteca Nacional d’Espanya, qui va descobrir-hi una novel·la catalana medieval desconeguda a finals del segle XIX, més de 400 anys després de ser escrita. L’estudiós Manuel Milà i Fontanals li va assignar el títol de Curial e Güelfa, i no es va editar fins al 1901, per iniciativa d’Antoni Rubió i Lluch. Com que només hi ha un manuscrit únic -el de Madrid- i es va localitzar sense el quadern inicial, no es pot saber qui la va escriure, expliquen Lola Badia i Jaume Torró al capítol dedicat a una obra “rigorosament construïda sobre un motiu tradicional de la narrativa universal, que sosté una lliçó i una reflexió moral”. Descriu el periple cavalleresc de Curial en paral·lel a la relació amb la germana vídua del marquès de Montferrat.

Un dels altres punts forts del volum -que demostren l’empenta literària catalana del segle XV- són les pàgines que dedica Josep Pujol al Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, “narració de la vida de l’heroi epònim, des de la seva formació cavalleresca, teòrica i pràctica, a l’edat de vint anys, fins a l’apoteosi del triomf militar i amorós, truncat al final per la mort de l’heroi, al cap d’onze anys i mig”. La novel·la de Martorell va ser escrita entre 1460 i 1464 però no va ser publicada fins al 1490. “És el primer exemple de literatura d’entreteniment tractat formalment com un llibre seriós”, escriu Pujol. Amb tot, encara ara és dels textos més àgils, divertits i vibrants de la literatura catalana medieval, en part gràcies a la relació entre el cavaller Tirant, la princesa Carmesina i la donzella de la cort de Constantinoble Plaerdemavida.

Espill, de Jaume Roig, és una obra abandonada, i li hauríem de fer més cas -reclama Lola Badia-. L’odi a la dona que s’hi troba és un filtre per presentar grotescament la societat del moment”. Al volum, d’aquesta “autobiografia fictícia de 16.249 versos apariats de quatre síl·labes” escrita als anys 60 del segle XV n’escriu Antònia Carré, que el 2014 va publicar l’edició crítica de l’obra a Barcino.

L’aventura de ‘rellegir’ el passat

“Una nova Història de la literatura catalana medieval no anul·la les anteriors: contenen dades vàlides i enfocaments propis dels seus autors i de l’època en què foren escrites”, explica Lola Badia a l’epíleg del volum que acaba de ser publicat. Fa referència a les dues grans síntesis precedents, la de Jordi Rubió i Balaguer i la de Martí de Riquer. Encara que l’original de la primera és del 1949 i el de la segona és del 1964, la traducció catalana de la de Rubió és del 1984, el mateix any en què va sortir la versió més difosa de la història de la literatura de Riquer-Molas-Comas. “No és gens casual aquest rellançament conjunt ara fa aproximadament trenta anys -remarca Badia-: a la dècada del 1980 es van iniciar els estudis acadèmics de filologia catalana a les universitats de Catalunya, de València i de les Illes Balears i van aparèixer pràcticament del no-res urgències didàctiques relatives a les lletres catalanes antigues -i contemporànies-, que durant una temporada llarga van arribar a ser massives”.

A banda del desplegament acadèmic, Badia cita tres tipus de canvis que s’han donat durant els últims trenta anys: “En aquest lapse s’han adquirit nous coneixements -dades d’arxiu, manuscrits, detecció de fonts-, han aparegut nous punts de vista -la importància de la filologia material i dels sistemes educatius que hi ha al darrere d’alguns autors-, i la societat també ha canviat”. El públic al qual es dirigeix aquesta nova història és generalista. “La nostra voluntat ha sigut que el text sigui clar, entenedor i llegidor”, afirma la directora dels tres primers volums, que ha coordinat la feina d’una trentena d’especialistes d’universitats de tot el territori de parla catalana. Han cobert gairebé sis-cents anys de literatura, des dels inicis del segle IX fins a finals del segle XV.