UN TAST DE CATALÀ

Podem ignorar les altres llengües?

La pregunta del títol és ambigua. ¿Ens planteja si les hem de conèixer o únicament si les hem de tenir en compte? Fa uns 150 anys no ho era. Aleshores ignorar volia dir només “no saber (una cosa)” i és l’únic sentit que va recollir Fabra. Molt probablement al nou sentit s’hi va arribar per la influència del castellà, el francès o l’anglès, però avui està tan arrelat que el trobem en molts diccionaris, inclòs el DIEC2.

Una lògica preocupació per la identitat ens ha fet considerar que un castellanisme o un anglicisme és un barbarisme. Però el diccionari normatiu està ple de castellanismes i anglicismes. I de vegades són només noves accepcions, sentits estesos, a què hem arribat per l’empenta d’una llengua veïna.

El lèxic d’origen forà pot -contra l’opinió dels puristes- acabar sent ben català. Si arrela prou en l’ús, s’adapta a la nostra fonètica i ens permet dir millor el que volem dir, l’acabem sentint com a nostre i es fa un lloc als diccionaris. Si, per contra, no aporta res i és detonant, hi veiem un cos estrany i en diem barbarisme, que és qualsevol estrangerisme no acceptat per la norma.

No el fa bàrbar venir de l’anglès o el castellà, sinó un rebuig dels parlants sota el lideratge dels lingüistes i escriptors de més talent. Un diccionari és una foto fixa dels usos lèxics més generals, consolidats i acceptats, vinguin d’on vinguin. Posem el llistó més alt, i és lícit, als que prenem del castellà, perquè amenacen més la nostra identitat, però si el superen també esdevenen catalans.

El purisme pot rebutjar una forma forana, com aquest nou ús d’ ignorar, només perquè és forana; tant li fa si és útil a la llengua i s’hi ha integrat. Pretén defensar la llengua però l’aïlla i la rovella. I és que parteix de l’absurda idea que en un passat imprecís era perfecta; i ignora que, per ser la millor possible -apta per dir-ho tot ara i aquí-, ha d’estar críticament oberta a les influències que li arriben.

Què passa, però, quan una petita llengua conviu tan íntimament amb altres de més poderoses que està deixant de ser la llengua comuna en tots els territoris on es parla? Doncs passa que l’atrapa un dilema fatal. Si es tanca en el purisme, passa de totterreny a ser un vetust vehicle per a actes solemnes. Però si s’obre a les altres llengües, s’hi dissol.