MARINA ESPASA (NOVA YORK)

Era una casa com les altres

Crònica d’un mes passat en una residència d’escriptors al nord de Nova York

LA LEDIG HOUSE TÉ UN CONVENI AMB L’INSTITUT RAMON LLULL PER ACOLLIR UN AUTOR CATALÀ CADA ANY DURANT QUATRE SETMANES / M. ESPASA Zoom

Semblen senyores catalanes: mudades, però fins a un cert punt. Que no es noti que tenen molts diners. Vestits negres gens escotats, sabata plana, fulards fins de color blau. La festa per recaptar fons per a l’International Arts Center d’Omi, un poble del nord de l’estat de Nova York, ha començat amb un còctel a les cinc de la tarda i els convidats -que han pagat un mínim de 200 dòlars per cobert- es passegen entre quadres que podran comprar més tard a la subhasta. Tot passa a l’antic estable vermell d’una granja que funciona com a taller per a artistes.

El veiem des de la nostra residència per a escriptors, la Ledig House, que n’és el complement. El poeta ucraïnès pregunta si podrem baixar fins a la festa en aquells carrets de golf que fan servir les noies que ho preparen tot. No, baixarem a peu, fa la poeta israeliana, en un to que no admet rèplica. “És que portem talons!”, s’excusen la poeta argentina i la traductora japonesa, i s’encauen al cotxe del director de la residència. Baixar a peu són cinc minuts: passem pel parc d’escultures i deixem a mà dreta un edifici d’arquitectura fina. Allà és on farem la lectura dissabte que ve, diu l’escriptora de Texas, que és una fura i ho sap tot abans que ens ho hagin explicat. Al final de la festa les senyores ja no semblen gens catalanes i ballen Lady Gaga o Madonna com si allò fossin les carpes de Begur.

Escriure i menjar

Però això és la superfície, l’escuma dels dies de setembre que s’encadenen amb un equilibri insòlit: em llevo a les set, esmorzo, faig un passeig en bici o a peu, m’assec a escriure a l’habitació de fusta blanca. Miro per la finestra a veure si apareix algun cérvol dels que vénen a buscar les pomes que cauen, plof, cada deu minuts. Arriba un camió amb un paquet per a l’escriptora de Nova Anglaterra: són uns mitjons de llana que s’ha comprat perquè tenia fred. “I no arriben en dron? Amèrica, em deceps!” Riuen. Tenim una cuinera, la Rita, que ens fa uns sopars de campionat. Tot orgànic, tot sa. La Nord-amèrica profunda de menjar porqueria que vaig conèixer fa vint anys sembla un tòpic.

“Hi havia un escriptor català que era al·lèrgic a la fruita seca, oi?”, em diu quan em coneix i repassem alguns dels escriptors que m’han precedit: l’Anna Ballbona, l’Albert Forns, el Martí Sales, el Marc Pastor, el Francesc Serés... Això, el Francis! Doncs el Francis. Una de les coses que més il·lusió em fan d’aquesta vida postissa que dura quatre setmanes és poder dir, a les set de la tarda, “Ai, m’he d’arreglar per baixar a sopar”, com les heroïnes de les pel·lícules o els llibres antics. Baixo les escales, surto del meu pavelló (n’hi ha dos) i vaig cap a la casa central, on sopem i fem les activitats col·lectives: rebre els convidats dels caps de setmana i xerrar asseguts al porxo amb vistes excepcionals de les Catskills, les muntanyes blaves que presideixen un paisatge que la tardor va pintant de vermell.

Els convidats varien: poden ser editors, antics residents que expliquen com els va la vida d’escriptors o, com avui, el director del Nuyorican, el cafè on va néixer la slam poetry a Nova York. Hi ha vi bo -he aconseguit trobar un Priorat al poble de Hudson. “ Priorat? Of course, there, with the Spanish wines ”- i la conversa s’allarga: cada vegada que un nord-americà pren la paraula, abans de començar a explicar el que sigui, promet que serà una “ good story ”. Tant se val si és una petita anècdota com una gran aventura: el que compta és que estigui perfectament estructurada i que tingui un bon final, sorprenent o còmic. Una bona història. Ho porten a la sang. Quedes penalitzat socialment si no ets un bon explicador d’històries al voltant d’una taula un dissabte a la nit. I després ens estranya que tinguin tants bons escriptors.

Abramovic, Jarmusch i Ashbery

Diumenge a la tarda baixem a Hudson, el poble de moda que ja es coneix com el Petit Brooklyn, on la Marina Abramovic obrirà un museu i on m’han assegurat que viu el Jim Jarmusch. Les presentacions als Estats Units són lectures: res d’elogis hiperbòlics ni anècdotes de pa sucat amb oli. El text i l’escriptor llegint-lo bé. Som a la llibreria The Spotty Dog i l’escriptora belga i jo ho trobem tot molt familiar: les llibreteres que aparten les lleixes amb rodes, la barra de bar a mà esquerra, el públic típic de presentació de llibre... però després, mentre sopem en un local on se serveixen ostres i menjar tailandès (¿però on són les hamburgueses?), ens expliquen que no, que l’existència d’una llibreria així en un poble és un autèntic miracle si es té en compte la pràctica desaparició de les llibreries independents als Estats Units. El poeta ucraïnès ha desaparegut. No tenia diners per sopar i ha dit que se n’anava a passejar. “He trobat la casa d’estiueig de John Ashbery”, diu quan torna. Vull que me l’ensenyi. “Potser guanya el Nobel!” “Bah, és un poeta, no l’hi donaran. I és una casa com les altres, amb la porta vermella”. I pregunta si trigarem molt a tornar, que ell té gana i potser enganxarà les sobres del sopar de la residència.