Les cartes que s’adreçava Renard

els burgesos són sempre els altres jules renard edicions sidillà Traducció d’antoni clapés 280 pàg. / 15 €

Les cartes que s’adreçava Renard Zoom

L’aparició d’una traducció del Diari de Jules Renard, ni que siga parcial, hauria de ser un gran esdeveniment en qualsevol cultura. La que ens ofereix Edicions Sidillà, amb l’acurada versió d’Antoni Clapés, és la primera en català, almenys amb aquesta ambició. Els lectors no francòfons del nostre país tenen l’oportunitat d’introduir-se en una obra fascinant i corprenedora, una de les demostracions més àcides i implacables de la intel·ligència humana.

Publicat íntegrament en les Oeuvres complètes de l’autor (1925-27, volums XI-XV), el Diari va ocupar Renard entre juny del 1887 i abril del 1910, poc abans de morir. En aquests 23 anys, l’autor de Pèl de panotxa (també a Sidillà), va bolcar-hi tot de notes sobre els seus sentiments íntims en relació a l’escriptura i la seua frustració per no aconseguir la glòria, a més de múltiples esbossos i retrats sobre esdeveniments i personatges del seu temps. Clapés ha optat per recollir-hi els fragments més directament biogràfics i al·lusius a l’activitat literària de Renard, no sense advertir en el pròleg que som davant d’un personatge “complex i polièdric”, la personalitat del qual no s’esgota amb quatre adjectius tòpics. I té raó. Renard va ser un home torturat constantment per la sensació de pèrdua de temps, per l’elusiu suplici de no haver infantat una obra mestra. No admirava cap dels seus contemporanis (a qui recomanava no llegir), excepte Victor Hugo. L’encisaven els oripells de París i va ser membre de l’Acadèmia, però va preferir ser l’alcalde d’un llogarret, amb un argument irrebatible: “El meu poble és el centre del món, perquè el centre del món és arreu”. La seua misantropia (“Manteniu-vos lluny de mi perquè pugui respectar-vos”) era gairebé tan gran com la seua vanitat (que considerava “la sal de la vida”). Sempre va servar una relació ambivalent amb l’èxit literari: d’una banda, l’ambicionava (“Tots els grans homes van ser, al principi, desconeguts; però jo no sóc pas un gran home, i m’agradaria ser famós ara mateix”), però de l’altra, el menystenia (“Per triomfar cal barrejar l’aigua amb el vi, fins que no quedi vi”). La solució a aquest dilema era simple, i ell mateix la va formular: “No es tracta de ser el primer, sinó l’únic”.

Visió descarnada del fet literari

Un caràcter tan contradictori -un esperit tant en perpètua lluita amb ell mateix- es manifesta en un aplec d’aforismes sensacional, paradoxalment abismals. Això, pel que fa al contingut. Però Renard, que estimava profundament la llengua francesa (i llegir-l’hi és una experiència inoblidable), estava també obsedit per assolir una perfecció estilística que va acabar per resumir en un consell desesperat: “L’estil és l’oblit de tots els estils”. Cal advertir, però, que la lectura d’un llibre com aquest pot provocar en determinats lectors els mateixos efectes que la criptonita obrava en Superman. Aquests lectors càndids farien bé de mantindre’s allunyats del Diari ; la cruesa de la vida, la visió descarnada del fet literari hi són massa intenses: “No hi ha prou a ser feliç: cal que els altres no ho siguin”...

No discutiré la selecció dels fragments que ha dut a terme Antoni Clapés. Un antòleg -un traductor- és també un recreador, i cal respectar les seues decisions. Em sembla opinable, però, l’elecció del títol de l’edició catalana. “ Les bourgeois, ce sont les autres” (anotació del 28 de gener del 1890) no acaba de condensar el sentit global dels escrits memorialístics de Renard. Dins del corpus original hi havia altres frases que podrien haver ocupat aquest lloc amb més oportunitat, com ara: “ Armes à feu ” (“Aquella sensació punyent que fa que toquem una frase com si fos una arma de foc”), “ Je ne tiens pas à être sauvé ” (“No vull tenir fe i no vull ser salvat”), “ Lettres à moi-même ” (“La meva literatura és com cartes adreçades a mi mateix que us deixo llegir”) o “ Écrire comme on respire ” (“S’hauria d’escriure tal com es respira”).

Sintaxi, fe, vida, literatura: la quadratura del cercle d’un escriptor de lectura simplement imprescindible.