JOAQUIM ARMENGOL

Les cartes de Kafka a Bauer: una seducció impossible

M’atreviria a dir, llegint aquest volum apassionant de més de 800 pàgines, que les cartes que Franz Kafka va escriure a Felice Bauer són suficients per fer-se una idea de qui era i com era el gran escriptor txec. Nórdica recupera aquest llegat pertorbador i fonamental amb una acurada i bella edició que perdurarà, no en tinc cap dubte, atès el record inesborrable que deixa la seva lectura.

La veritat és que no paro de preguntar-me què veia Kafka en Bauer, i si aquesta mena de connexions sentimentals tan profundes no responen més als anhels íntims i a entelèquies particulars que a qualitats personals de l’altre. La seducció que Felice va exercir en Franz no fa obviar el misteri pel qual es va perpetuar un lligam tan dolorós i insalvable. L’amor que Franz va sentir per Felice, però, fou d’una veritat corprenedora, així com la impossibilitat de la seva realització completa que, aleshores, passava per sucumbir a l’enllaç matrimonial. Tanmateix, per Kafka, el matrimoni era un estat vital del tot impossible. Les cartes que Felice va enviar-li no s’han conservat, i potser és això el que provoca un interès tan parcial per aquesta dama infortunada.

De la integració a l’ascetisme

Si els diaris són capitals per a la reconstrucció de la biografia de Kafka, també ho són l’enorme volum de cartes que va escriure al llarg de la seva vida. No obstant això, i pels seus escrits literaris, és fàcil tenir una imatge distorsionada de l’escriptor. En realitat, Kafka era el contrari d’un ésser marginal, estava socialment integrat i era un burgès benestant que va arribar a subdirector d’un departament amb dret a pensió, tot i que odiés terriblement la seva feina. En l’àmbit privat era membre d’un cercle d’intel·lectuals, publicava articles, tenia contactes amb el teatre jiddisch i el judaisme, freqüentava cabarets i prostíbuls, sales de festes i cafès literaris de Praga, nedava, remava i caminava moltíssim. I quan la seva salut va començar a inquietar-lo va intentar superar aquest neguit a base d’unes pràctiques higièniques i ascètiques tan extraordinàries com sorprenents: es va fer vegetarià, no fumava, no bevia, dormia en una cambra freda a l’hivern amb les finestres obertes, va deixar de portar abric quan passejava, es banyava en rius gelats, passava les vacances en colònies naturistes... Totes aquestes coses són revelacions que anem trobant en les seves cartes, però també hi ha un munt d’aspectes més crus i foscos que suposen torbadores exigències per a Felice: l’obligació d’escriure-li cartes diàriament, aguantar retrets i queixes, la desesperació angoixant, la gelosia, l’insomni, les pors, els dubtes malaltissos i constants, la família, l’odi als metges, la feina, els horaris estrambòtics i, en especial, la manera de viure organitzada únicament i en funció de l’escriptura.

Veureu que Kafka no passava res per alt, no oblidava cap cosa, aliè al món i als homes res li resultava fàcil, i tota decisió, la més insignificant, l’aturava: “ Todo me da que pensar ”, escriu. És corprenedor veure l’immens sacrifici de temps i energia que Kafka dedica a l’escriptura, que és el veritable eix de l’existència, potser l’única cosa que el calma i l’assenta. Però Franz no s’enganyava de quines eren les vertaderes intencions de la pròpia voluntat, i va ser algú disposat a baixar fins al fons d’ell mateix, malgrat el dolor esfereïdor d’un acte tan heroic com aquest. De fet, era un ésser impossible! Desventurada Felice.

Més continguts de llegim