DAMIÀ ALOU

La carnalitat romàntica de Hjalmar Söderberg

A les tres novel·les emblemàtiques sobre l’adulteri - Madame Bovary, de Gustave Flaubert; Anna Karènina de Lev Tolstoi, i La Regenta de Leopoldo Alas Clarín- les protagonistes femenines trenquen els límits de les convencions burgeses no tant per rebel·lia sinó per fugir de la condició ensopida i buida de mestressa de casa a la qual es veuen condemnades per la seva condició de dones. Si en l’home l’adulteri s’accepta com una condició inherent al mascle, la moral de l’època no entén que una dona casada no es conformi amb el consol dels fills i busqui els plaers de la carn. El missatge de les tres novel·les és que la dona no ha d’anar a buscar el plaer físic, ja que no és una qualitat que acompanyi la seva condició. La seva condemna social és la inevitable conseqüència d’una conducta eminentment “desviada”.

La novel·la de Hjalmar Söderberg que ara ens presenta Viena, altra vegada en una edició i una traducció impecables, és també una història d’adulteri, però el personatge de la Lydia, potser perquè correspon a una època una mica més moderna, potser perquè som en un país que podríem qualificar de “diferent”, ens resulta molt més moderna: una dona que pren decisions sense deixar-se arrossegar massa per les circumstàncies i que exhibeix un orgull que no trobem en les protagonistes esmentades.

Il·luminar l’existència

Hjalmar Söderberg va néixer a Estocolm el 1869, i des de molt jove va treballar de periodista. Va tenir el seu primer èxit amb Doctor Glas (1905), però va ser a l’obra de teatre Gertrud (1906), portada al cinema per C.T. Dreyer i a El joc seriós (1912), on va reflectir la llarga i difícil relació adúltera que mantingué amb Maria von Platen, una dona que es projecta al complex -i de vegades irritant- personatge de Gertrud. Però la Lydia de la novel·la que ara comentem no és una burgeseta avorrida que busca els gaudis de la carn amb qui millor els hi pugui procurar, sinó que és una dona enamorada, una dona capaç d’enfrontar-se a les convencions i que rebutja el perdó fariseu d’un amant incapaç de fer front al gèlid fantasma del divorci.

La trama segueix sobretot la peripècia vital de l’Arvid, des dels seus primers anys de periodista fins a la culminació com a escriptor important. Al principi de la història, l’Arvid i la Lydia s’enamoren en el que, comprenem, serà el motor de la història. I perquè la història es mogui Söderberg els separa i els torna a ajuntar, els sotmet a un moviment de vaivé amb el qual expressa la seva decidida fe en el determinisme: “Nosaltres no triem! No triem el nostre destí, com tampoc no triem els nostres pares o la nostra pròpia persona”. És aquí on els protagonistes intervenen, es diria, per contradir les paraules del narrador/autor. Casats tots dos amb una persona que no estimen, empesos per les circumstàncies, mantindran una relació il·lícita que Söderberg ens presenta sense la grolleria concupiscent de Flaubert però amb la carnalitat que trobem de vegades en certes pel·lícules de Bergman. La frase de la Lydia, “No podria suportar passar per aquesta vida sense haver sigut teva!”, implica un romanticisme voluptuós que més endavant reblarà en un estriptis sobre el qual Söderberg passa amb una el·lipsi elegantíssima. El llibre conté molts moments d’exquisidesa narrativa, una nítida definició dels personatges i una permanent sensació de vida, d’estar ficats en escenaris on passen coses, on la gent viu, on es parla del que passa al carrer. De vegades l’autor abusa de les referències a la Suècia de l’època i opina massa, però l’hi passem per alt perquè ens il·lumina zones de l’existència en què potser no havíem pensat mai.